Aquestes reflexions es plantegen a partir de l'assistència al Seminari el Binomi Cultura i Cooperació organitzat per la Universitat de les Illes Balears (UIB) que ha tengut lloc entre els dies 17 i 19 de novembre de 2010 per videoconferència a les seus universitàries de Mallorca, Menorca i Eivissa.
“La globalització permet conèixer millor la diversitat”
Amb aquesta frase el Dr. en pedagogia Alfons Martinell va encetar el Seminari el Binomi Cultura i Cooperació. Aquest concepte forma part del principi de complexitat que es caracteritza per un desordre en les interrelacions culturals que no es poden controlar, donada la complexa xarxa, que es dóna per internet, de intervencions populars en la cultura. Abans les cultures humanes estaven aïllades, avui dia hi ha una gran mobilitat a nivell planetari on es produeix una transferència en els coneixements i de la informació tan ràpida i immediata com no s'havia donat en tota la història. S'està produint una interdependència entre països en la moda, l'oci, els gustos, les preferències, construint significacions culturals. Avui les persones tenen la llibertat d'escollir la identitat cultural de referència, excepte en contextos de fonamentalisme que significa una “identitat cultural defensiva” que no es permeable a trets culturals aliens als grups socials als quals representen. La mobilitat no es pot controlar conseqüentment es produeix una paradoxa: sembla que els individus tenguin més llibertat que mai a l'hora de triar els seus estils de vida, de construir la seva identitat a partir d'altres trets culturals assimilats; però la tendència de la globalització és a estandaritzar a simplificar tots els processos culturals, desapareixent aquells coneixements que no s'adapten a les noves necessitats i a la nova interpretació del món.
La transformació de les interrelacions socials i culturals que ha suposat internet ha permès arribar a un context on la dimensió local actua des de la perspectiva internacional i així també, qualsevol projecte internacional de caràcter cultural ha d'articular aquestes dues dimensions. En les relacions internacionals les identitats culturals són un element que s'ha de tenir en compte; així, conceptes com estat-nació; comunitats culturals-individus articulen la base de les relacions internacionals de intercanvi i cooperació culturals. Enfront a la crisi de l'estat-nació, on l'estat és massa gran per lo local i massa petit per lo global, apareix la identitat cultural on “l'altre” condiciona les relacions, com l'expressió de la cultura i des d'aquest punt de vista és un fet igualitari i aquest esdevé una característica de la cooperació internacional.
Així, la cooperació internacional espanyola actua des de l'àmbit bilateral i multilateral. Segons l'aticle 6 de la Ley 23/1998, de 7 de julio, de Cooperación Internacional para el Desarrollo hi ha dos marcs geogràfics en la cooperació internacional espanyola:
1.El marc bilateral: “Sin perjuicio del establecimiento de otras áreas territoriales según lo establecido en el artículo 5, se considerarán como áreas geográficas de actuación preferente a los países de Iberoamérica, los países árabes del norte de África y de Oriente Medio, así como aquellos otros de menor desarrollo con los que España mantenga especiales vínculos de carácter histórico o cultural”.
2.El marc multilateral: “España impulsará la coherencia de las políticas comunitarias, la progresiva construcción de la política de cooperación al desarrollo de la Unión Europea y contribuirá a su eficaz aplicación y ejecución, con especial atención a los países y áreas mencionadas en el apartado anterior”.
Por otra parte, España participará activamente en los Organismos internacionales de Cooperación para el Desarrollo de los que sea miembro, tanto financieros como no financieros, y colaborará en la consecución de sus objetivos adoptando las medidas que resulten más adecuadas.
Segons la UNESCO quan establim relacions culturals amb altres, ja no parlam de cultures sinó de “vida cultural” on els governs són facilitadors i garanteixen aquesta “vida cultural”que fomenta la cooperació. L'accés a la cultura ha de ser un dret de la ciutadania on no hi dialoguen les cultures sinó els seus representants. L'excepció cultural entès com a concepte de protecció ha quedat al marge de les polítiques internacionals. Des d'aquesta perspectiva la cooperació espanyola preveu com a prioritat sectorial de la seva actuació la cooperació cultural, concretament en la Ley 23/1998, de 7 de julio, de Cooperación Internacional para el Desarrollo, en l'article 7, en el seus apartats f i g, cita textualment:
f) Cultura, con especial incidencia en la defensa de los aspectos que definan la identidad cultural dirigida al desarrollo endógeno y los que favorezcan la promoción cultural y el libre acceso a equipamientos y servicios culturales de todos los sectores de la población potencialmente beneficiaria.
g) Desarrollo de la investigación científica y tecnológica y su aplicación a los proyectos de cooperación para el desarrollo.
El fet cultural, per tant no ha de ser un tema transversal en la cooperació sinó una temàtica d'intercanvi en sí mateixa on hi participen els governs però on els individus són els protagonistes i els representants de les cultures de les ètnies i dels grups socials que en són els beneficiaris. D'aquesta manera s'altera el sentit tradicional de la cooperació internacional que era el desenvolupament d'àrees geogràfiques concretes i dels seus habitants partint de criteris positivistes, on hi havia uns països desenvolupats que donaven i països en vies de desenvolupament que n'eren els beneficiaris de les actuacions. Avui dia la relació esdevé més igualitària i on tant els cooperants com els beneficiaris de les accions culturals esdevenen protagonistes actius d'una mena d'intercanvi cultural que anomenem “vida cultural” i que es manifesta arrel de la concreció del projecte que els uneix; és llavors quan s'articula un diàleg on la mundialització de la cultura es revela d'allò quotidià.
Com deia en Tulio Hernández: “Hay que hacer pedagogía de la alteridad” per evitar racismes, xenofòbies, etnocentrismes, prejudicis, estigmes... per evitar que aquestes patologies de la gestió de l'alteritat apareguin, és necessari fer divulgació sobre l'antropologia i la etnologia. Aquesta feina ha de formar part del discurs artístic. Contra la atoafirmació excloent com a noves formes de racisme però a la inversa, es necessita una educació multicultural. Així les polítiques culturals gobals internacionals van més enllà de tema bilateral o multilateral per a entrar en el tema de la producció i distribució de la cultura. Es fa cada cop més necessari establir unes polítiques nacionals amb acords multilaterals per atendre allò que els estats-nació no poden atendre, com per exemple: com sortir del “guetto” cultural a partir de formats educatius. Com deia Néstor García-Canclini: “la desconexión no garantiza para nada la diversidad”.
Eva Riera Cortés
viernes, 17 de diciembre de 2010
Reflexions d'Anna Aguiló
Personalmente, no puedo vivir sin mi arte. Pero jamás he puesto ese arte por encima de toda otra cosa. Por el contrario, si él me es necesario, es porque no me separa de nadie y que me permite vivir, tal como soy, al nivel de todos. (Discurso pronunciado por Camus cuando se le entregó el Premio Nobel de Literatura en Estocolmo, en 1958)
-Empiezo con este extracto de Albert Camus, sitúa la cultura(/arte) en su lugar. Ni más arriba ni más abajo. Ni elitista ni hermana pobre. Es un punto concéntrico, central, el punto donde una sociedad converge. También es su punto más sensible y más identitario, un valor intangible. Bajo esta perspectiva todos los ciudadanos tienen su lugar, son piezas del mismo puzzle. Desde esta concepción de cultura tiene sentido hablar de cooperación al desarrollo.
-¿Porque es indispensable el desarrollo cultural? La cultura no debe considerarse como un medio para conseguir otros fines, sino un fin en si mismo. No dudamos de su importancia como inductora de desarrollo y cohesión social, de su relevante papel ante la cuestión de la diversidad cultural, la integración de comunidades minoritarias, los procesos de igualdad de género y la problemática de las comunidades urbanas y rurales marginadas. Pero nos damos cuenta de su papel en la toma de decisiones políticas, en las iniciativas económicas y las reformas sociales. Un trabajo simultáneo y que atienda las inquietudes sociales puede ser garantía de éxito en los campos económico, político y social.
-Podríamos definir la gestión cultural al desarrollo como un campo de acción transversal, intangible, indefinido, de resultados indirectos y difícil de medir. Esta afirmación puede contener un peligro que se traduciría en asentar que la gestión cultural al desarrollo es la hermana menor y casi casual de otros campos de la cooperación (educación, medio ambiente, derechos humanos…). De hecho, la Cultura o el “hecho cultural” se reconoce en el punto 27 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos (“Toda persona tiene derecho a tomar parte libremente en la vida cultural de la comunidad, a gozar de las artes y a participar en el progreso científico y en los beneficios que de él resulten.”) y se han desarrollado diversos documentos teóricos que los fundamentan y que sirven de marco referencia internacional (Diversity of Cultural Expression, Carta Cultural Iberoamericana, Declaración de París…). Bien es cierto que todavía, por su modernidad, el tema cultural no está muy bien definido o suficientemente reconocido. De la misma manera, la gestión cultural al desarrollo no debe pecar de indefinición por ello y para fortalecer el campo de acción hay herramientas de procedimiento, planificación y valoración como el marco lógico que la refuerzan y estructuran.
-Se trató varias veces en el seminario el tema de la cultura global y la cultura local, de los peligros, amenazas de una y otra, cuando parece que la una refuerza a la otra. El hecho es que la actual globalización da pie ha hechos que parecían imposibles como el intercambio cultural no sólo de las mayorías culturales y la internacionalización de lo creación y el nuevo protagonismo de lo local. Lo que sí parece cierto es que las identidades culturales tradicionales tienden a debilitarse y surgen nuevos debates sobre la dimensión cultural de la globalización que tratan sobre todo de resolver el tratamiento que se le debe dar a los bienes culturales en base a los nuevos modos de producción y distribución. Y también, buscan los límites de la cultura global vs la local y definen las nuevas identidades culturales que parecen encaminarse hacia identidades múltiples y diversas.
-La sociedad civil que se crea a partir de la consciencia de ciudadanía es un factor clave para que los proyectos funcionen y haya una capacidad tanto de la sociedad de ida como de la de vuelta de que los mismos enraícen y adquieran un sentido valido para ambas sociedades.
-Empiezo con este extracto de Albert Camus, sitúa la cultura(/arte) en su lugar. Ni más arriba ni más abajo. Ni elitista ni hermana pobre. Es un punto concéntrico, central, el punto donde una sociedad converge. También es su punto más sensible y más identitario, un valor intangible. Bajo esta perspectiva todos los ciudadanos tienen su lugar, son piezas del mismo puzzle. Desde esta concepción de cultura tiene sentido hablar de cooperación al desarrollo.
-¿Porque es indispensable el desarrollo cultural? La cultura no debe considerarse como un medio para conseguir otros fines, sino un fin en si mismo. No dudamos de su importancia como inductora de desarrollo y cohesión social, de su relevante papel ante la cuestión de la diversidad cultural, la integración de comunidades minoritarias, los procesos de igualdad de género y la problemática de las comunidades urbanas y rurales marginadas. Pero nos damos cuenta de su papel en la toma de decisiones políticas, en las iniciativas económicas y las reformas sociales. Un trabajo simultáneo y que atienda las inquietudes sociales puede ser garantía de éxito en los campos económico, político y social.
-Podríamos definir la gestión cultural al desarrollo como un campo de acción transversal, intangible, indefinido, de resultados indirectos y difícil de medir. Esta afirmación puede contener un peligro que se traduciría en asentar que la gestión cultural al desarrollo es la hermana menor y casi casual de otros campos de la cooperación (educación, medio ambiente, derechos humanos…). De hecho, la Cultura o el “hecho cultural” se reconoce en el punto 27 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos (“Toda persona tiene derecho a tomar parte libremente en la vida cultural de la comunidad, a gozar de las artes y a participar en el progreso científico y en los beneficios que de él resulten.”) y se han desarrollado diversos documentos teóricos que los fundamentan y que sirven de marco referencia internacional (Diversity of Cultural Expression, Carta Cultural Iberoamericana, Declaración de París…). Bien es cierto que todavía, por su modernidad, el tema cultural no está muy bien definido o suficientemente reconocido. De la misma manera, la gestión cultural al desarrollo no debe pecar de indefinición por ello y para fortalecer el campo de acción hay herramientas de procedimiento, planificación y valoración como el marco lógico que la refuerzan y estructuran.
-Se trató varias veces en el seminario el tema de la cultura global y la cultura local, de los peligros, amenazas de una y otra, cuando parece que la una refuerza a la otra. El hecho es que la actual globalización da pie ha hechos que parecían imposibles como el intercambio cultural no sólo de las mayorías culturales y la internacionalización de lo creación y el nuevo protagonismo de lo local. Lo que sí parece cierto es que las identidades culturales tradicionales tienden a debilitarse y surgen nuevos debates sobre la dimensión cultural de la globalización que tratan sobre todo de resolver el tratamiento que se le debe dar a los bienes culturales en base a los nuevos modos de producción y distribución. Y también, buscan los límites de la cultura global vs la local y definen las nuevas identidades culturales que parecen encaminarse hacia identidades múltiples y diversas.
-La sociedad civil que se crea a partir de la consciencia de ciudadanía es un factor clave para que los proyectos funcionen y haya una capacidad tanto de la sociedad de ida como de la de vuelta de que los mismos enraícen y adquieran un sentido valido para ambas sociedades.
jueves, 16 de diciembre de 2010
Reflexions de Félix Criado Gornés
Primero decir que ni siquiera me había parado a pensar en la relación entre estos dos términos, cultura y cooperación. Con este seminario he ampliado la visión de cooperación, antes lo entendía más bien como “ayuda” hacia un colectivo en una determinada área, por ejemplo, en educación, sin que en él tuviera lugar la cultura. Así mismo, he ampliado mi concepto de una palabra, cultura, a veces con un significado tan abstracto y otras veces infinitamente amplio y diverso y con infinidad de matices que de ella se derivan.
Creo en la cultura como fuente de enriquecimiento y ayuda personal, es decir, para mi el ser humano está hecho de cultura (raíces, tradiciones, etc) y a medida que se va desarrollando, consciente o inconscientemente, va buscando significado y culturas o ideologías con las que más se identifica y así va perfilando su desarrollo, tanto de manera individual y subjetiva, como de forma colectiva o social.
Me parece que la globalización es un término importante en este marco, la cual entiendo, sin ignorar los intrínsecos aspectos negativos, como una oportunidad en la que el mundo se te acerca a ti para ayudarte a comprender, experimentar y disfrutar. Claro está que todo principio mal interpretado o desarrollado desde la malquerencia o, todo mal uso, puede tener efectos nefastos... sobran los ejemplos.
Así pues, estamos ante un arma de doble filo y, en nuestras manos está, el verlo de manera positiva y enriquecedora o por el contrario, de forma negativa, segregacionista, etc. Entonces, debemos situarnos desde una perspectiva ante todo flexible, abierta y sensible, sin prejuicios ni egocentrismos, tolerante y de respeto, con la diversidad como valor fundamental y desde esta posición, disponernos a compartir y disfrutar del infinito abanico de posibilidades que se nos ofrecen, sin descuidar nuestro espíritu crítico y el derecho a que algo no nos guste o a no compartir las mismas ideas.
Yo estoy de acuerdo con la idea de que la diversidad cultural es patrimonio de la humanidad, que todos tenemos el mismo derecho al acceso y utilización de la cultura. Que ésta, debe ser gestionada por individuos profesionales y que el estado ha de tener la obligación de facilitar dichas posibilidades a todos los colectivos sin excepción.
Reflexionando sobre lo anteriormente citado, me doy cuenta de la gran complejidad del asunto, pues si bien la cultura no es lo más importante, urgente y primordial, sí lo abarca todo. Entonces, ¿Cómo hacer cultura para al desarrollo, o cultura al desarrollo?.
Creo que se deberían seguir haciendo esfuerzos para facilitar y compartir la cultura de manera más “específica” a través de trasferencias del saber y/o conocimiento, mediante el intercambio y, a través de la coproducción. A su vez, me parece importantísimo que la cultura sea transversal en todas las áreas que se trabajen y en todo lo que se realice.
Un aspecto que no sé muy bien dónde ni cómo clasificarlo, es el referente a la alfabetización. Creo que cultura y educación deberían ir unidas por el simple hecho de asegurar un mínimo de cultura y, a su vez acceso a la misma.
Me ha gustado la explicación del caos o desorden como algo positivo. Las cosas fluyen, cambian, se mueven y no podemos controlarlo todo. Hemos de dejar a un lado nuestra actitud occidental egocéntrica de querer dirigir, controlar y entender todo lo que sucede sin dejar espacio (ni confianza) al ritmo natural.
Un aspecto que se me antoja imprescindible para garantizar unos mínimos es el trabajo de sensibilización y, sobretodo, el de denuncia a las personas o entidades que obstaculicen la libre circulación de la cultura, pretendan jerarquizarla, imponer una cultura dominante, etc. A sabiendas que este trabajo es excesivamente complejo y complicado.
Me parece que hay una sana intención, una buena estructura y organización, unos principios éticos muy respetables y sólidos y, lo mejor de todo, es una labor continuamente cambiante y eterna.
Bueno, para finalizar esta breve explicación y no sobrepasar el límite de espacio, mencionar la importancia de todos los contenidos tratados, los conceptos explicados y el acercamiento a las cumbres, entidades y organismos para comprender mejor todo lo relacionado con el mundo de la cultura y la cooperación y el tratado y funcionamiento de dichas asociaciones.
Muchas gracias, Félix Criado Gornés
Creo en la cultura como fuente de enriquecimiento y ayuda personal, es decir, para mi el ser humano está hecho de cultura (raíces, tradiciones, etc) y a medida que se va desarrollando, consciente o inconscientemente, va buscando significado y culturas o ideologías con las que más se identifica y así va perfilando su desarrollo, tanto de manera individual y subjetiva, como de forma colectiva o social.
Me parece que la globalización es un término importante en este marco, la cual entiendo, sin ignorar los intrínsecos aspectos negativos, como una oportunidad en la que el mundo se te acerca a ti para ayudarte a comprender, experimentar y disfrutar. Claro está que todo principio mal interpretado o desarrollado desde la malquerencia o, todo mal uso, puede tener efectos nefastos... sobran los ejemplos.
Así pues, estamos ante un arma de doble filo y, en nuestras manos está, el verlo de manera positiva y enriquecedora o por el contrario, de forma negativa, segregacionista, etc. Entonces, debemos situarnos desde una perspectiva ante todo flexible, abierta y sensible, sin prejuicios ni egocentrismos, tolerante y de respeto, con la diversidad como valor fundamental y desde esta posición, disponernos a compartir y disfrutar del infinito abanico de posibilidades que se nos ofrecen, sin descuidar nuestro espíritu crítico y el derecho a que algo no nos guste o a no compartir las mismas ideas.
Yo estoy de acuerdo con la idea de que la diversidad cultural es patrimonio de la humanidad, que todos tenemos el mismo derecho al acceso y utilización de la cultura. Que ésta, debe ser gestionada por individuos profesionales y que el estado ha de tener la obligación de facilitar dichas posibilidades a todos los colectivos sin excepción.
Reflexionando sobre lo anteriormente citado, me doy cuenta de la gran complejidad del asunto, pues si bien la cultura no es lo más importante, urgente y primordial, sí lo abarca todo. Entonces, ¿Cómo hacer cultura para al desarrollo, o cultura al desarrollo?.
Creo que se deberían seguir haciendo esfuerzos para facilitar y compartir la cultura de manera más “específica” a través de trasferencias del saber y/o conocimiento, mediante el intercambio y, a través de la coproducción. A su vez, me parece importantísimo que la cultura sea transversal en todas las áreas que se trabajen y en todo lo que se realice.
Un aspecto que no sé muy bien dónde ni cómo clasificarlo, es el referente a la alfabetización. Creo que cultura y educación deberían ir unidas por el simple hecho de asegurar un mínimo de cultura y, a su vez acceso a la misma.
Me ha gustado la explicación del caos o desorden como algo positivo. Las cosas fluyen, cambian, se mueven y no podemos controlarlo todo. Hemos de dejar a un lado nuestra actitud occidental egocéntrica de querer dirigir, controlar y entender todo lo que sucede sin dejar espacio (ni confianza) al ritmo natural.
Un aspecto que se me antoja imprescindible para garantizar unos mínimos es el trabajo de sensibilización y, sobretodo, el de denuncia a las personas o entidades que obstaculicen la libre circulación de la cultura, pretendan jerarquizarla, imponer una cultura dominante, etc. A sabiendas que este trabajo es excesivamente complejo y complicado.
Me parece que hay una sana intención, una buena estructura y organización, unos principios éticos muy respetables y sólidos y, lo mejor de todo, es una labor continuamente cambiante y eterna.
Bueno, para finalizar esta breve explicación y no sobrepasar el límite de espacio, mencionar la importancia de todos los contenidos tratados, los conceptos explicados y el acercamiento a las cumbres, entidades y organismos para comprender mejor todo lo relacionado con el mundo de la cultura y la cooperación y el tratado y funcionamiento de dichas asociaciones.
Muchas gracias, Félix Criado Gornés
Reflexions de Javier Homs
Estas primeras palabras me gustaría dirigirlas a todas las personas que han promovido este seminario, El Binomi Cultural i Cooperació. Igualmente agradecer a los ponentes del seminario su dedicación y explicaciones dadas por ellos.
Se hace difícil después de haber oído a los ponentes, explicar haciendo una reflexión del seminario, sin caer en errores. La primero impresión que he recibido, ha sido de que no tenia ni idea del desarrollo a la cooperación para la cultural que existe.
Es importante conocer que hay personas que se preocupan de la cultura, al margen de las Administraciones. Escuchas de que las culturas ya no están aisladas, me da un soplo de alegría y esperanza, por que un pueblo sin cultura es como una flor sin pétalos. La cultura nos hace ser personas, nos hace ser libres y nos ayuda a comunicarnos con los demás, la cultura no se si es patrimonio de la Humanidad, pero si no lo es, debería serlo.
Cuando el Sr. Alfons, comentó que las personas pueden ser pobres económicamente pero no culturalmente lleva muchísima razón. Los emigrantes que nos rodean, que los vemos trabajar y pasear por nuestras calles, vayan a donde vayan, llevan un poquito de su cultura con ellos. Esa cultura que los hace estar unidos tanto en lo bueno como en lo malo. Hay que tener en cuenta que España fue y sigue siendo un País de emigrantes. Sobretodo en américa del sur, por casi todos losa Pases latinoamericanos, hay casas de España, donde los residentes españoles se reúnen y realizan actividades y demás eventos.
En la frase –la cultura funciona mejor con libertad- esto totalmente de acuerdo. Se ha hacho tanto daño a la cultura que aun así ella sobrevive a todos los males, porque la cultura somos nosotros el pueblo llano, y no los políticos o dictadores que siempre quieren imponer su cultura y destruir la del pueblo.
Lo que se esta viviendo últimamente es el crecimiento del radicalismo que en nombre de la cultura. En siglos pasados se han realizado barbaridades en nombre de la cultura, en cambio en el siglo XXI alguno individuos, y por desgracia cada vez más, por lo que parece, están utilizando la cultura para imponer ideas radicales con el propósito de confundir, oprimir al pueblo, el cual es el único representante legitimado de la cultura.
Creo acertada la frase- los Gobiernos, se equivocan en imponer políticas culturales-. Mucho antes de que existieran los Gobiernos, la cultura ya estaba presente en el pueblo llano. He incluso me atrevería ha decir, que a través de la cultura, se fueron formando los Gobiernos. Por que un Gobierno es un grupo reducido de personas, las cuales han sido elegidas por el pueblo.
En el tema de la cooperación, como la gran mayoría de personas, creía que con la cooperación realizada por las Administraciones, ONG, y otras organizaciones que al llegar a un lugar de algún país para realizar la ayuda que se fuera a realizar, con esta cooperación ya entraba todo. Pero me equivocaba, las cooperaciones al desarrollo de los países del sur, son cooperaciones la gran mayoría para se desarrollo y en poquísimas ocasiones para la cultura.
Si estas cooperaciones culturales son para salvaguardar culturas, las cuales corren un riesgo de desaparecer, pues bien vidas sean. Pero las cooperaciones culturales que se dedican a dejar de lado la cultura local e imponen otras culturas, a estas hay que erradicarlas totalmente.
Yo soy partidario de separar lo que es la cultura de lo moderno. Ahora explicare el porqué. Cuando digo que quisiera separa la cultura de lo moderno, me refiero a que es una barbaridad o algo peor, que al lado de una construcción histórica se instale una discoteca, bar, o algo parecido. Seguramente la construcción histórica se preservara como lo ha hacho en el tiempo, pero hoy en día se esta permitiendo algunos desastres que si las administraciones no fueren tan peseteras, e incluso egoístas, no dejarían realizar están aberraciones . el patrimonio cultural hay que conservarlo y protegerlo y si las administraciones no lo hacen, el pueblo si lo hace conservando tanto la cultura popular como la patrimonial, que también es cultura.
Como se ha comentado, no tan sólo hay que proteger y conservar culturas de otros países, sino que la nuestra hay que cuidarla y en ocasiones rescatarla de algunos individuos que se están aprovechando y se esconde en la cultura para realizar políticas contrarias y escudarse en ella para destruir nuestro historia cultural y tradicional.
Como he comentado antes, yo tengo conocimientos sobre las organizaciones culturales que se dedican con proyectos a ayudar a los pueblos a recuperar sus culturar, si esto es beneficioso para el pueblo estupendo, adelante, pero con participación de él, y no hay que dejarlo al margen e imponer criterios occidentales en culturar ancestral, por que si no perderemos lo único que le puede quedar a un pueblo, sus raíces.
La eficacia y la calidad de la cultura.
Si se realizan una buena planificación por parte de los profesionales que realizan el proyecto en el cual van a trabajar, la eficacia esta casi asegurada y el beneficio será mayor que si un grupo de personas son un planteamiento previo, se disponen a realizar un proyecto son tener en cuenta las necesidades. En un buen proyecto tiene que estar presente la participación del pueblo a donde se vaya a trabajar y no se debe dejar a un lado a los oriundos de la zona, que afín de cuentas este trabajo sea cual sea, es para ellos y para el resto de la humanidad.
La importancia de los medios de comunicación hay en día es totalmente necesaria, ellos son quienes difundirán los trabajos por todo el mundo, y con esa difusión se puede lograr más ayudas y colaboraciones. Pero también hoy en día no hace falta tener amigos en cadenas de televisión o que el proyecto que se esta realizando en cualquier lugar del mundo le caiga en gracia algún productor. Hoy por hoy con internet y una pequeña cámara, cualquiera que tenga ganas e ilusión puede difundir al mundo entero cualquier cooperación cultural realizada en cualquier lugar del mundo son grandes complicaciones….
En cuanto a las globalizaciones, se esta hablando mucho últimamente, y todo el mundo se apunta muy rápidamente al carro de ir en contra de los demás. Con esto quiero decir que no hay que mezclar huevos con caracoles, y que la cultura siga su camino y la globalización el suyo, por que el binomio cultura globalización a mi entender no cuaja en muchos aspectos. La globalización es negocio y la cultura es ocio.
Los Estados, Naciones, Países utilizan muy a menudo el bum de la cultura para realizar negocio a su costa. Si estos intereses son nobles por parte de los Estados, Naciones, Países, bien venido sea. La cultura puede convivir con el negocio, si éste esta cuidado y protegido por leyes apropiadas para ello.
También hay que tener en cuenta que la cultura es un campo de batalla, hay intereses de los cuales se tienen que proteger, o lo contrario pasara que la batalla se perderá por falta de iniciativa de los Gobiernos.
Los Gobiernos en ocasiones hacen mal uno de la cultura porque la politizan utilizándola con fines no adecuados y con ello lo que quieren conseguir es un pueblo sometido a la tiranía de los Gobernantes, que sin escrúpulos introducen en los pensamientos culturales ideas contrarias a la verdad existente, e intentan destruir los principios del pueblo.
No quisiera despedirme sin volver ha agradecer, a todos los que han podido hacer posible que este seminario se haya podido realizar. Gracias.
Javier Homs, Menorca
Se hace difícil después de haber oído a los ponentes, explicar haciendo una reflexión del seminario, sin caer en errores. La primero impresión que he recibido, ha sido de que no tenia ni idea del desarrollo a la cooperación para la cultural que existe.
Es importante conocer que hay personas que se preocupan de la cultura, al margen de las Administraciones. Escuchas de que las culturas ya no están aisladas, me da un soplo de alegría y esperanza, por que un pueblo sin cultura es como una flor sin pétalos. La cultura nos hace ser personas, nos hace ser libres y nos ayuda a comunicarnos con los demás, la cultura no se si es patrimonio de la Humanidad, pero si no lo es, debería serlo.
Cuando el Sr. Alfons, comentó que las personas pueden ser pobres económicamente pero no culturalmente lleva muchísima razón. Los emigrantes que nos rodean, que los vemos trabajar y pasear por nuestras calles, vayan a donde vayan, llevan un poquito de su cultura con ellos. Esa cultura que los hace estar unidos tanto en lo bueno como en lo malo. Hay que tener en cuenta que España fue y sigue siendo un País de emigrantes. Sobretodo en américa del sur, por casi todos losa Pases latinoamericanos, hay casas de España, donde los residentes españoles se reúnen y realizan actividades y demás eventos.
En la frase –la cultura funciona mejor con libertad- esto totalmente de acuerdo. Se ha hacho tanto daño a la cultura que aun así ella sobrevive a todos los males, porque la cultura somos nosotros el pueblo llano, y no los políticos o dictadores que siempre quieren imponer su cultura y destruir la del pueblo.
Lo que se esta viviendo últimamente es el crecimiento del radicalismo que en nombre de la cultura. En siglos pasados se han realizado barbaridades en nombre de la cultura, en cambio en el siglo XXI alguno individuos, y por desgracia cada vez más, por lo que parece, están utilizando la cultura para imponer ideas radicales con el propósito de confundir, oprimir al pueblo, el cual es el único representante legitimado de la cultura.
Creo acertada la frase- los Gobiernos, se equivocan en imponer políticas culturales-. Mucho antes de que existieran los Gobiernos, la cultura ya estaba presente en el pueblo llano. He incluso me atrevería ha decir, que a través de la cultura, se fueron formando los Gobiernos. Por que un Gobierno es un grupo reducido de personas, las cuales han sido elegidas por el pueblo.
En el tema de la cooperación, como la gran mayoría de personas, creía que con la cooperación realizada por las Administraciones, ONG, y otras organizaciones que al llegar a un lugar de algún país para realizar la ayuda que se fuera a realizar, con esta cooperación ya entraba todo. Pero me equivocaba, las cooperaciones al desarrollo de los países del sur, son cooperaciones la gran mayoría para se desarrollo y en poquísimas ocasiones para la cultura.
Si estas cooperaciones culturales son para salvaguardar culturas, las cuales corren un riesgo de desaparecer, pues bien vidas sean. Pero las cooperaciones culturales que se dedican a dejar de lado la cultura local e imponen otras culturas, a estas hay que erradicarlas totalmente.
Yo soy partidario de separar lo que es la cultura de lo moderno. Ahora explicare el porqué. Cuando digo que quisiera separa la cultura de lo moderno, me refiero a que es una barbaridad o algo peor, que al lado de una construcción histórica se instale una discoteca, bar, o algo parecido. Seguramente la construcción histórica se preservara como lo ha hacho en el tiempo, pero hoy en día se esta permitiendo algunos desastres que si las administraciones no fueren tan peseteras, e incluso egoístas, no dejarían realizar están aberraciones . el patrimonio cultural hay que conservarlo y protegerlo y si las administraciones no lo hacen, el pueblo si lo hace conservando tanto la cultura popular como la patrimonial, que también es cultura.
Como se ha comentado, no tan sólo hay que proteger y conservar culturas de otros países, sino que la nuestra hay que cuidarla y en ocasiones rescatarla de algunos individuos que se están aprovechando y se esconde en la cultura para realizar políticas contrarias y escudarse en ella para destruir nuestro historia cultural y tradicional.
Como he comentado antes, yo tengo conocimientos sobre las organizaciones culturales que se dedican con proyectos a ayudar a los pueblos a recuperar sus culturar, si esto es beneficioso para el pueblo estupendo, adelante, pero con participación de él, y no hay que dejarlo al margen e imponer criterios occidentales en culturar ancestral, por que si no perderemos lo único que le puede quedar a un pueblo, sus raíces.
La eficacia y la calidad de la cultura.
Si se realizan una buena planificación por parte de los profesionales que realizan el proyecto en el cual van a trabajar, la eficacia esta casi asegurada y el beneficio será mayor que si un grupo de personas son un planteamiento previo, se disponen a realizar un proyecto son tener en cuenta las necesidades. En un buen proyecto tiene que estar presente la participación del pueblo a donde se vaya a trabajar y no se debe dejar a un lado a los oriundos de la zona, que afín de cuentas este trabajo sea cual sea, es para ellos y para el resto de la humanidad.
La importancia de los medios de comunicación hay en día es totalmente necesaria, ellos son quienes difundirán los trabajos por todo el mundo, y con esa difusión se puede lograr más ayudas y colaboraciones. Pero también hoy en día no hace falta tener amigos en cadenas de televisión o que el proyecto que se esta realizando en cualquier lugar del mundo le caiga en gracia algún productor. Hoy por hoy con internet y una pequeña cámara, cualquiera que tenga ganas e ilusión puede difundir al mundo entero cualquier cooperación cultural realizada en cualquier lugar del mundo son grandes complicaciones….
En cuanto a las globalizaciones, se esta hablando mucho últimamente, y todo el mundo se apunta muy rápidamente al carro de ir en contra de los demás. Con esto quiero decir que no hay que mezclar huevos con caracoles, y que la cultura siga su camino y la globalización el suyo, por que el binomio cultura globalización a mi entender no cuaja en muchos aspectos. La globalización es negocio y la cultura es ocio.
Los Estados, Naciones, Países utilizan muy a menudo el bum de la cultura para realizar negocio a su costa. Si estos intereses son nobles por parte de los Estados, Naciones, Países, bien venido sea. La cultura puede convivir con el negocio, si éste esta cuidado y protegido por leyes apropiadas para ello.
También hay que tener en cuenta que la cultura es un campo de batalla, hay intereses de los cuales se tienen que proteger, o lo contrario pasara que la batalla se perderá por falta de iniciativa de los Gobiernos.
Los Gobiernos en ocasiones hacen mal uno de la cultura porque la politizan utilizándola con fines no adecuados y con ello lo que quieren conseguir es un pueblo sometido a la tiranía de los Gobernantes, que sin escrúpulos introducen en los pensamientos culturales ideas contrarias a la verdad existente, e intentan destruir los principios del pueblo.
No quisiera despedirme sin volver ha agradecer, a todos los que han podido hacer posible que este seminario se haya podido realizar. Gracias.
Javier Homs, Menorca
Reflexions de Daniel Rivera Raven
«El binomi cultura i cooperació al desenvolupament en la societat contemporània: realitat i reptes»
Vull començar aquesta redacció, posant de manifest la meva intenció de plasmar la experiència dels tres dies de seminari que varen tenir lloc els passats dies 17, 18 i 19 de novembre al campus universitari i que va dur com a docents a especialistes en la matèria, que varen donar una visió general sobre els temes en que es varen plantejar, adients per a la consecució, visió o pressa de contacte, com pugui ser el meu cas i un aprofundiment en qüestions més específiques, que podien ser esmentades per alumnes més especialitzats o coneixedors de la matèria, els quals varen ser respostos per el professorat encarregats de la ponència, amb lo que vull destacar la seva predisposició i entrega, que feia reflectir la verdadera passió amb la que es mouen per les diferents rames dels diferents sectors per els quals es mouen.
La primera ponència que va tenir lloc, va ser a càrrec de Alfons Martinell, que ens va donar unes línees generals sobre les relacions entre les cultures, quins son els interlocutors en aquestes relacions, com evoluciona la globalització i a on trobem l’ origen, quins pros i contres trobem, quines eines en dona la cultura, si poden ser perilloses o beneficioses per a tots nosaltres, la relació entre el país, l’ estat i la nació i les seves coincidències i diferencies, la importància del patrimoni en la cultura, les tradicions, i podríem seguir en conceptes i definicions a part de la normativa europea en aquest sector, es a dir, una diversitat de idees i conceptes que si bé son un àmbit que tots podem dir qualque cosa o transmetre una opinió sobre cultura, no ve de més aprofundir en un camp, que baix el meu entendre pot ser de utilitat a qualsevol persona, amb independència del seu àmbit laboral o personal i que dona un plus en lo que coneixem, valgui la redundància, cultura general.
La segona ponència, de la que varem poder gaudir, va ser a càrrec de Ana Muñoz, que ens va transmetre els seus coneixent sobre la matèria amb grans dosis de pragmatisme e interconnexió amb l, alumnat i que en tot moment va estar oberta a preguntes dels assistents. La seva classe va tenir com a nucli les evolucions dels conceptes desenvolupament, cultura i els diferents organismes internacionals, estatals, autonòmics i locals, així com els principals documents en els diferents àmbits reguladors de aquests dos conceptes que tant donen de xerrar, ja que no tenen un destí final, sinó que han de ser adaptats a les constants metamorfosis de la societat en que tenen lloc.
Per acabar el cicle de conferències, varem poder contar amb el professor Tulio Hernández, que el varem poder sentir y veure mitjançant videoconferència, ja que estava a Eivissa. La sessió del professor d’ origen peruà em sembla, va ser molt interessant ja que em va cridar l’ atenció la diferenciació de conceptes com mundialització, globalització o internacionalització, conceptes que de entrada pareixen tenir un mateix substrat, però que es amb aquest on tenen la seva diferencia i en el que son els elements externs, els que els poden confondre.
Com a finalització de aquesta humil exposició de la meva experiència personal, vull esmentar que des de el meu bàsic coneixement de la matèria, voldria animar a l’ organització de aquet cicle de conferències a seguir amb aquest camí de poder aportar a l’ alumnat que estigui interessant, l’ oportunitat de formar-se i passar uns dies d’ aprofitament com han estat aquetes recents jornades. També agrair a la coordinadora, la senyora Castells, per la seva labor informativa i coordinadora del curs.
Daniel Rivera Raven
Vull començar aquesta redacció, posant de manifest la meva intenció de plasmar la experiència dels tres dies de seminari que varen tenir lloc els passats dies 17, 18 i 19 de novembre al campus universitari i que va dur com a docents a especialistes en la matèria, que varen donar una visió general sobre els temes en que es varen plantejar, adients per a la consecució, visió o pressa de contacte, com pugui ser el meu cas i un aprofundiment en qüestions més específiques, que podien ser esmentades per alumnes més especialitzats o coneixedors de la matèria, els quals varen ser respostos per el professorat encarregats de la ponència, amb lo que vull destacar la seva predisposició i entrega, que feia reflectir la verdadera passió amb la que es mouen per les diferents rames dels diferents sectors per els quals es mouen.
La primera ponència que va tenir lloc, va ser a càrrec de Alfons Martinell, que ens va donar unes línees generals sobre les relacions entre les cultures, quins son els interlocutors en aquestes relacions, com evoluciona la globalització i a on trobem l’ origen, quins pros i contres trobem, quines eines en dona la cultura, si poden ser perilloses o beneficioses per a tots nosaltres, la relació entre el país, l’ estat i la nació i les seves coincidències i diferencies, la importància del patrimoni en la cultura, les tradicions, i podríem seguir en conceptes i definicions a part de la normativa europea en aquest sector, es a dir, una diversitat de idees i conceptes que si bé son un àmbit que tots podem dir qualque cosa o transmetre una opinió sobre cultura, no ve de més aprofundir en un camp, que baix el meu entendre pot ser de utilitat a qualsevol persona, amb independència del seu àmbit laboral o personal i que dona un plus en lo que coneixem, valgui la redundància, cultura general.
La segona ponència, de la que varem poder gaudir, va ser a càrrec de Ana Muñoz, que ens va transmetre els seus coneixent sobre la matèria amb grans dosis de pragmatisme e interconnexió amb l, alumnat i que en tot moment va estar oberta a preguntes dels assistents. La seva classe va tenir com a nucli les evolucions dels conceptes desenvolupament, cultura i els diferents organismes internacionals, estatals, autonòmics i locals, així com els principals documents en els diferents àmbits reguladors de aquests dos conceptes que tant donen de xerrar, ja que no tenen un destí final, sinó que han de ser adaptats a les constants metamorfosis de la societat en que tenen lloc.
Per acabar el cicle de conferències, varem poder contar amb el professor Tulio Hernández, que el varem poder sentir y veure mitjançant videoconferència, ja que estava a Eivissa. La sessió del professor d’ origen peruà em sembla, va ser molt interessant ja que em va cridar l’ atenció la diferenciació de conceptes com mundialització, globalització o internacionalització, conceptes que de entrada pareixen tenir un mateix substrat, però que es amb aquest on tenen la seva diferencia i en el que son els elements externs, els que els poden confondre.
Com a finalització de aquesta humil exposició de la meva experiència personal, vull esmentar que des de el meu bàsic coneixement de la matèria, voldria animar a l’ organització de aquet cicle de conferències a seguir amb aquest camí de poder aportar a l’ alumnat que estigui interessant, l’ oportunitat de formar-se i passar uns dies d’ aprofitament com han estat aquetes recents jornades. També agrair a la coordinadora, la senyora Castells, per la seva labor informativa i coordinadora del curs.
Daniel Rivera Raven
Reflexions de Cora Navarro
Podria fer un resum detallat sobre les conferències que van tenir lloc al binomi de cultura i cooperació a la UIB, podria detallar amb precisió el contingut dels diferents organismes que participen de les relacions culturals i quins són els seus objectius...però crec que estaria de més ja que els tres ponents que van col.laborar en aquest cicle es van encarregar d’explicar-ho d’una manera clara i directa, aprofondint en els aspectes més lligats amb la joventut.
Per aquest motiu he optat per explicar quins són els motius que hem van portar a mi en concret a assistir al cicle de conferències, què buscava, amb quina finalitat i quin va ser el resultat final.
En primer lloc voldria definir-me d’una manera una mica superficial. Soc una persona proactiva, amb una alta capacitat per a la comunicació. Tenc habilitat per manejar les meves pròpies emocions i hem considero uan persona eficient i solidaria. Ademés, sempre he manifestat un alt interés per la política i les relacions culturals entre els diferents països. Si sumam totes aquestes característiques a un viatge realitzat a la India recentment el resultat és unes ganes inmenses de dedicar una part de la meva vida a millorar la dels altres. Soc conscient de que hi ha mil maneres d’ajudar, per aixó hem va interessar tant aquest binomi, perquè una persona que per exemple vulgui fer un voluntariat, necessitarà conèixer abans els sistemes de cooperació internacional, com interactua el país on vol realitzar el voluntariat amb els altres països donants d’ajuda etc.
De manera resumida, aquestes conferències eren el primer pas per a mi per aprofondir dins del món de la cooperació al desenvolupament, les ONG’s i els voluntariats.
Des de fa temps que sento la necesitat de treballar en una empresa dedicada a la cooperació al desenvolupament, ja que necessito formar part activa d’un projecte de col.laboració en alguna organització no lucrativa perquè crec que el temps i l’esforç dedicat a n’aquests tipus d’iniciatives es veu totalment recompensat al contribuir en la millora de les condicions de vida de persones necessitades. Crec que la motivació es infinitament major quan el teu esforç es tradueix en un valor afegit, en lloc de lucratiu.
Quan tengui la oportunitat de participar en algún d’aquests projectes se que viuré experiencies gratificants i significatives tant a nivell personal com professional. Hem comprometré a aprofitar la oportunitat que se’m dona mitjançant l’aplicació dels meus coneixements, de manera que aquests impactin de manera positiva en els més necessitats.
Soc conscient de la importància i la serietat del treball de les Organitzacions No Gubernamentals i les expectatices de pertànyer a alguna d’elles és molt alta des de que vaig realitzar en meu viatge al nucli de la pobresa.
Actualment soc estudiant de 4t curs de la llicenciatura de Comunicació Audiovisual, i ara els estudios són la meva prioritat màxima ja que se que sense ells no podré aportar tot el que fa falta per a la contribució d’un món millor. He tengut l’oportunitat d’accedir a un lloc de feina en la secció de comunicació de la Fundació Vicente Ferrer a Anantapur, però la realització d’unes pràctiques de la meva universitat m’ho van impedir. No obstant, és una cosa que tenc pendent.
No hem vull centrar en cap regió específica per realitzar les meves tasques humanitàries, no només hi ha pobres a la India. Com va explicar n'Ana Muñoz al llarg de la seva ponència, hi ha llocs com Burkina Fasso on encara hi ha molt a fer.
Hem va semblar molt interesant el seu discurs i, per l’àrea a la que hem vull dedicar, va ser el que més hem va orientar. Estic totalment d’acord amb el que va dir n'Ana sobre com han de procedir els que treballen a l’àmbit de la cooperació, ja que han d’intentar contribuir en el desenvolupament del país i dels seus habitants, però sempre entenguent i respectant els seus costums a fi de que perdurin els trets distintius, espirituals i materials d’aquella regió.
De la conferència d'Ana Muñoz voldria destacar el punt on es fa referència a la formació de capital humà per a la gestió cultural amb ènfasi de cultura i desenvolupament. Dels set apartats que defineixen quina és la funció de la cooperació, aquest és amb el que hem sento més identificada i cap el que encaminaré les meves aportacions.
També és molt d’agraïr tota l’oferta de beques com la Tandem i la MAEC, que va explicar n'Ana, ja que són una proposta molt interesant pels joves acabats de llicenciar que tenguin ganes d’obrir-se al món de la cooperació. Pens que sa gent que es vol dedicar a n’aquest tipus d’àrea ha d’estar ben formada i, si ha tengut l’ocasió de viure fora i conèixer altres cultures, millor que millor.
Espanya avui en dia és un país desenvolupat de tipus mitjà, la qual cosa significa que pot dur a terme polítiques de cooperació internacional. Aquestes relacions amb altres països empobrits ens donen als joves d’avui en dia la possibilitat de formar part d’una organització no lucrativa, que no competeixi de forma oficial amb altres organitzacions i que simplement lluiti per obtenir beneficis que es destinin a diferents projectes de cooperació al desenvolupament.
Abans d’acabar la meva reflexió, volia felicitar a tot l’equip que ha fet possible aquest cicle de conferències ja que pels que ens agrada, és un tema apasionant del qual jo encara soc molt ignorant i puc assegurar que durant aquests tres dies vaig aprendre molt. Espero rebre notícies sobre altres propostes similars, ja que la cooperació al desenvolupament és un tema que ens afecta a tots i del qual tots podem participar.
Cora Navarro Bujosa
Reflexions de Joaquim Salort
Quan em vaig inscriure al seminari “El Binomi Cultura i Cooperació al desenvolupament a la societat contemporània: realitat i reptes”, ho vaig fer gairebé per inèrcia, sense pensar-hi molt. La informació em va arribar de rebot però a vegades són aquestes circumstàncies les que sense cerca-les et donen més del que et puguis esperar. I, sí, aquest seminari ha resultat ser una proposta ben interessant i engrescadora per posar en context la societat actual i mostrar el potencial de la cultura i, de retruc, del gestor cultural.
En aquesta reflexió, allò que em propòs és abordar alguns dels conceptes que van surar en les diferents presentacions i que em semblen el pal de paller del tema que ens ocupa.
La feina del gestor cultural és, com sabem, ben complexa. Aquest fet es fa molt més palès davant la inexistència d’un perfil professional regulat. Salvant, no obstant, aquestes circumstàncies, allò que esdevé cabdal és trobar eines que afavoreixin la cooperació. Cooperació que, per altra banda, no ha de ser entesa en un sentit “missioner” en què els països dits desenvolupats contribueixen de forma paternalista, per dir-ho d’alguna manera, a que la resta de països avancin en el seu desenvolupament. Res més lluny del que hauria i ha de representar la cooperació. Cooperar vol dir treballar plegats, participar de la manera més eficaç i eficient possible, posar en comú idees i crear un equip de treball on cada u aporti el millor de si mateix, i que tots siguem capaços d’apropiar-nos d’aquells mecanismes que funcionen. I, a la vegada, cooperar és trobar sinèrgies entre països, entre illes, entre sectors econòmics, entre sectors professionals; en definitiva, entre aquells agents que puguin tenir algun interès, alguna necessitat compartida.
Per altra banda, durant l’eclosió de les ciències humanes es va fer ús de conceptes com l’etnocentrisme o l’eurocentrisme per explicar la relació dels països europeus amb la resta del món. L’evolució social, cultural i econòmica ens ha portat, primer, a parlar de globalització, aquell gran monstre que havia d’acabar amb tot però que per contra ens ha permès mostrar les diversitats culturals i ha afavorit l’interès per l’”altre” i l’enriquiment personal. Aquest reconeixement ha reforçat el valor de les identitats culturals alienes i pròpies; tot i que, per una banda, és convenient que es desvinculin les cultures dels estats-nació en tant que limiten les realitats i varietats culturals internes, i per l’altra banda, cal que mentre posam en valor la nostra cultura ens deslliurem dels prejudicis propis per comprendre les altres.
Actualment vivim en un moment en què la mobilitat de les persones és molt dinàmica, ja no es limita a les raons turístiques que es podien permetre les élites. Avui dia totes les cultures estan en contacte i la interdependència es dóna en tots els sentits (moda, música, economia...) D’aquí que sorgís la necessitat del multilateralisme com a creació supraestatal i l’establiment d’un pacte dels drets econòmics, socials i culturals pel qual els països es comprometen al seu seguiment.
I, reprenent el fil del que deia sobre el fenomen globalitzador, ara parlem de la mundialització. És a dir, el procés iniciat amb l’expansió d’Europa cap als altres continents, que va tenir la seva continuïtat amb la globalització més centrada en termes de mercat, s’ha convertit en una posada en contacte de cultures diferents que en cap cas significa la imposició d’una cultura única ni l’anorreament de les cultures que conviuen en un territori. En ple segle XXI els fluxos de gent i de la comunicació han permès aquesta fusió, aquesta interconnexió de les diversitats, aquesta apropiació d’elements, que percebut d’una altra manera només pot conduir a postures totalitaristes. Durant el seminari es va fer referència al llibre Les identitats que maten i certament val la pena reproduir-ne el fragment perquè és molt més entenedor que qualsevol altra cosa que pugui dir: “A l’era de la mundialització, amb aquesta mescla accelerada i vertiginosa que ens embolcalla a tots, s’imposa amb urgència una nova concepció de la identitat. No podem donar-nos per satisfets imposant als milions d’homes desemparats que hi ha al món que optin entre l’afirmació desmesurada de la seva identitat i la pèrdua de tota identitat, entre l’integrisme i la desintegració. Però la concepció que encara preval en aquest terreny no implica altra cosa. Si no es treballa perquè tothom pugui assumir les seves múltiples pertinences, si els nostres contemporanis no poden conciliar la seva necessitat d’identitat amb una obertura franca i sense complexes a les cultures diferents i se senten obligats a escollir entre la negació de si mateixos i la negació de l’altre, formarem legions de bojos sanguinaris, legions de desequilibrats” (MAALOUF, A.: Les identitats que maten. Per una mundialització que respecti la diversitat. Barcelona: La Campana, 1999, pàg. 47)
En definitiva, ni dins un mateix territori es pot parlar d’una identitat única sinó que aquesta arriba a l’esfera individual, essent el mateix individu qui s’identifica amb allò que decideix.
Pel que fa a l’àmbit de gestió, quant a sortides professionals del gestor o en relació a les vies de finançament ens referim, el ventall és ampli a gran escala però poc conegut i potser una mica allunyat del dia a dia o de la realitat en la qual es mouen bona part de les persones implicades. Grans partides pressupostàries no acaben de servir per ajudar a petits projectes d’entitats igualment petites però capaces de desenvolupar projectes innovadors, interessants i plenament integrats en el seu entorn; això sí que és un repte. Amb tot, és ben cert que la cultura ha esdevingut un important fons generador de treball i revitalitzador de l’economia local, per tant ja no ens hem de conformar a parlar de la cultura dins l’economia si no que ho hem de fer de l’economia de la cultura. Què vol dir això? Doncs que cal recórrer a la cooperació, a la relació que estableixen el sector públic i el sector privat, en aquesta entesa necessària per generar riquesa, no en un sentit purament econòmic, si no en un sentit de riquesa humana. I, malgrat tot, encara que sigui evident que cada institució, cada entitat, ha de fixar els seus objectius i marcar les seves metes, crec que un dels objectius que hauria de ser compartit és el de facilitar l’accés a la cultura. La importància de la cultura rau en el fet que encara que agradi més o menys una representació cultural, aquesta és igualitària i sobrepassa qualsevol distinció merament econòmica. Malgrat tot, tothom sap i pot parlar de cultura; per contra, les polítiques culturals, els projectes, necessiten de tècnics i experts. I així com calen professionals, també és important que en la concurrència d’agents (institucions, organitzacions, entitats...) existeixi una bona comunicació per la qual s’afavoreixi la coordinació, la concurrència, la complementarietat, la pluralitat i la integració.
Ara que arrib al final d’aquesta exposició veig que no he parlat d’un concepte que d’alguna manera canvia la manera d’entendre la cultura en relació a l’individu i que la fa molt més propera a la feina del gestor, es tracta de la “vida cultural”. Aquest concepte traspua dinamisme, frescor, creativitat, relació, contacte...
En conclusió, ningú és imprescindible, ningú coneix millor l’entorn que aquell que el viu i el comprèn, ningú pot mostrar més que aquell que comparteix i participa. Gràcies, idò, a les persones que heu fet possible aquest seminari i gràcies als ponents per posar-nos al dia i permetre’ns estar amatents a tot el que envolta el món de la CULTURA.
Joaquim Salort Galmés
En aquesta reflexió, allò que em propòs és abordar alguns dels conceptes que van surar en les diferents presentacions i que em semblen el pal de paller del tema que ens ocupa.
La feina del gestor cultural és, com sabem, ben complexa. Aquest fet es fa molt més palès davant la inexistència d’un perfil professional regulat. Salvant, no obstant, aquestes circumstàncies, allò que esdevé cabdal és trobar eines que afavoreixin la cooperació. Cooperació que, per altra banda, no ha de ser entesa en un sentit “missioner” en què els països dits desenvolupats contribueixen de forma paternalista, per dir-ho d’alguna manera, a que la resta de països avancin en el seu desenvolupament. Res més lluny del que hauria i ha de representar la cooperació. Cooperar vol dir treballar plegats, participar de la manera més eficaç i eficient possible, posar en comú idees i crear un equip de treball on cada u aporti el millor de si mateix, i que tots siguem capaços d’apropiar-nos d’aquells mecanismes que funcionen. I, a la vegada, cooperar és trobar sinèrgies entre països, entre illes, entre sectors econòmics, entre sectors professionals; en definitiva, entre aquells agents que puguin tenir algun interès, alguna necessitat compartida.
Per altra banda, durant l’eclosió de les ciències humanes es va fer ús de conceptes com l’etnocentrisme o l’eurocentrisme per explicar la relació dels països europeus amb la resta del món. L’evolució social, cultural i econòmica ens ha portat, primer, a parlar de globalització, aquell gran monstre que havia d’acabar amb tot però que per contra ens ha permès mostrar les diversitats culturals i ha afavorit l’interès per l’”altre” i l’enriquiment personal. Aquest reconeixement ha reforçat el valor de les identitats culturals alienes i pròpies; tot i que, per una banda, és convenient que es desvinculin les cultures dels estats-nació en tant que limiten les realitats i varietats culturals internes, i per l’altra banda, cal que mentre posam en valor la nostra cultura ens deslliurem dels prejudicis propis per comprendre les altres.
Actualment vivim en un moment en què la mobilitat de les persones és molt dinàmica, ja no es limita a les raons turístiques que es podien permetre les élites. Avui dia totes les cultures estan en contacte i la interdependència es dóna en tots els sentits (moda, música, economia...) D’aquí que sorgís la necessitat del multilateralisme com a creació supraestatal i l’establiment d’un pacte dels drets econòmics, socials i culturals pel qual els països es comprometen al seu seguiment.
I, reprenent el fil del que deia sobre el fenomen globalitzador, ara parlem de la mundialització. És a dir, el procés iniciat amb l’expansió d’Europa cap als altres continents, que va tenir la seva continuïtat amb la globalització més centrada en termes de mercat, s’ha convertit en una posada en contacte de cultures diferents que en cap cas significa la imposició d’una cultura única ni l’anorreament de les cultures que conviuen en un territori. En ple segle XXI els fluxos de gent i de la comunicació han permès aquesta fusió, aquesta interconnexió de les diversitats, aquesta apropiació d’elements, que percebut d’una altra manera només pot conduir a postures totalitaristes. Durant el seminari es va fer referència al llibre Les identitats que maten i certament val la pena reproduir-ne el fragment perquè és molt més entenedor que qualsevol altra cosa que pugui dir: “A l’era de la mundialització, amb aquesta mescla accelerada i vertiginosa que ens embolcalla a tots, s’imposa amb urgència una nova concepció de la identitat. No podem donar-nos per satisfets imposant als milions d’homes desemparats que hi ha al món que optin entre l’afirmació desmesurada de la seva identitat i la pèrdua de tota identitat, entre l’integrisme i la desintegració. Però la concepció que encara preval en aquest terreny no implica altra cosa. Si no es treballa perquè tothom pugui assumir les seves múltiples pertinences, si els nostres contemporanis no poden conciliar la seva necessitat d’identitat amb una obertura franca i sense complexes a les cultures diferents i se senten obligats a escollir entre la negació de si mateixos i la negació de l’altre, formarem legions de bojos sanguinaris, legions de desequilibrats” (MAALOUF, A.: Les identitats que maten. Per una mundialització que respecti la diversitat. Barcelona: La Campana, 1999, pàg. 47)
En definitiva, ni dins un mateix territori es pot parlar d’una identitat única sinó que aquesta arriba a l’esfera individual, essent el mateix individu qui s’identifica amb allò que decideix.
Pel que fa a l’àmbit de gestió, quant a sortides professionals del gestor o en relació a les vies de finançament ens referim, el ventall és ampli a gran escala però poc conegut i potser una mica allunyat del dia a dia o de la realitat en la qual es mouen bona part de les persones implicades. Grans partides pressupostàries no acaben de servir per ajudar a petits projectes d’entitats igualment petites però capaces de desenvolupar projectes innovadors, interessants i plenament integrats en el seu entorn; això sí que és un repte. Amb tot, és ben cert que la cultura ha esdevingut un important fons generador de treball i revitalitzador de l’economia local, per tant ja no ens hem de conformar a parlar de la cultura dins l’economia si no que ho hem de fer de l’economia de la cultura. Què vol dir això? Doncs que cal recórrer a la cooperació, a la relació que estableixen el sector públic i el sector privat, en aquesta entesa necessària per generar riquesa, no en un sentit purament econòmic, si no en un sentit de riquesa humana. I, malgrat tot, encara que sigui evident que cada institució, cada entitat, ha de fixar els seus objectius i marcar les seves metes, crec que un dels objectius que hauria de ser compartit és el de facilitar l’accés a la cultura. La importància de la cultura rau en el fet que encara que agradi més o menys una representació cultural, aquesta és igualitària i sobrepassa qualsevol distinció merament econòmica. Malgrat tot, tothom sap i pot parlar de cultura; per contra, les polítiques culturals, els projectes, necessiten de tècnics i experts. I així com calen professionals, també és important que en la concurrència d’agents (institucions, organitzacions, entitats...) existeixi una bona comunicació per la qual s’afavoreixi la coordinació, la concurrència, la complementarietat, la pluralitat i la integració.
Ara que arrib al final d’aquesta exposició veig que no he parlat d’un concepte que d’alguna manera canvia la manera d’entendre la cultura en relació a l’individu i que la fa molt més propera a la feina del gestor, es tracta de la “vida cultural”. Aquest concepte traspua dinamisme, frescor, creativitat, relació, contacte...
En conclusió, ningú és imprescindible, ningú coneix millor l’entorn que aquell que el viu i el comprèn, ningú pot mostrar més que aquell que comparteix i participa. Gràcies, idò, a les persones que heu fet possible aquest seminari i gràcies als ponents per posar-nos al dia i permetre’ns estar amatents a tot el que envolta el món de la CULTURA.
Joaquim Salort Galmés
Reflexions de Pilar Blanco
Más que hacer una síntesis del seminario en general me gustaría destacar algunas ideas que se trataron en un par de sesiones y que creo son conceptos clave a la hora de afrontar el diseño o gestión de un proyecto de cultura y desarrollo.
- La importancia de la participación de la sociedad civil en los proyectos culturales y en la vida cultural en general. Tanto en proyectos internacionales como en proyectos de ámbito local.
Creo que es importante tener siempre presente a la hora de diseñar un proyecto que la participación en la vida cultural es un derecho y que los ciudadanos debemos tener la libertad para decidir nuestras propias necesidades culturales. Exigir y hacer uso de ese derecho debería ser el punto de partida y el fin de cualquier proyecto de cooperación.
- La cultura como tejido de relaciones sociales y al mismo tiempo producto de las mismas. Como medio y fin último de las políticas de cooperación al desarrollo.
- El territorio donde se desarrolla la cultura es una construcción histórica y una práctica cultural. Algo que se va creando poco a poco, en el tiempo, y en el que todos sus habitantes intervienen.
Así valorar la cultura propia y tener una alta autoestima cultural se traducirá en un pueblo en desarrollo, que busca el progreso y la dignidad. (Sin olvidar el mal uso que los totalitarismos han dado de la identidad cultural).
- El papel del Estado como mediador, facilitador de procesos más libres, poniendo en contacto a la actividad creativa con el público.
- En la sociedad global actual existe una voluntad de compartir la cultura, de dotar a los patrimonios locales de un valor global. En este caso yo creo que surge como respuesta a la globalización y al miedo a la homogeneización más que a un deseo de reconocimiento global.
- Necesidad de medios de comunicación para la sociedad civil.
El seminario me pareció muy interesante y la modalidad online con las otras islas también. Espero que este espacio sirva para tejer la red de cultura y desarrollo en Baleares y que esa participación de la sociedad civil en la vida cutural de la que hablaba Martinell comience por estos cursos.
Y tengo una duda. Leyendo los apuntes del curso me he encontrado con esta frase que dijo Alfons Martinell: Introducir la dimensión internacional en los proyectos culturales locales. ¿Alguien sabe a qué se refería? Gracias.
- La importancia de la participación de la sociedad civil en los proyectos culturales y en la vida cultural en general. Tanto en proyectos internacionales como en proyectos de ámbito local.
Creo que es importante tener siempre presente a la hora de diseñar un proyecto que la participación en la vida cultural es un derecho y que los ciudadanos debemos tener la libertad para decidir nuestras propias necesidades culturales. Exigir y hacer uso de ese derecho debería ser el punto de partida y el fin de cualquier proyecto de cooperación.
- La cultura como tejido de relaciones sociales y al mismo tiempo producto de las mismas. Como medio y fin último de las políticas de cooperación al desarrollo.
- El territorio donde se desarrolla la cultura es una construcción histórica y una práctica cultural. Algo que se va creando poco a poco, en el tiempo, y en el que todos sus habitantes intervienen.
Así valorar la cultura propia y tener una alta autoestima cultural se traducirá en un pueblo en desarrollo, que busca el progreso y la dignidad. (Sin olvidar el mal uso que los totalitarismos han dado de la identidad cultural).
- El papel del Estado como mediador, facilitador de procesos más libres, poniendo en contacto a la actividad creativa con el público.
- En la sociedad global actual existe una voluntad de compartir la cultura, de dotar a los patrimonios locales de un valor global. En este caso yo creo que surge como respuesta a la globalización y al miedo a la homogeneización más que a un deseo de reconocimiento global.
- Necesidad de medios de comunicación para la sociedad civil.
El seminario me pareció muy interesante y la modalidad online con las otras islas también. Espero que este espacio sirva para tejer la red de cultura y desarrollo en Baleares y que esa participación de la sociedad civil en la vida cutural de la que hablaba Martinell comience por estos cursos.
Y tengo una duda. Leyendo los apuntes del curso me he encontrado con esta frase que dijo Alfons Martinell: Introducir la dimensión internacional en los proyectos culturales locales. ¿Alguien sabe a qué se refería? Gracias.
Reflexions de Maria Puig Lladó
Si bé es veritat que ha estat un seminari de caràcter intensiu, i per aquesta mateixa raó alhora intens i condensat, m'ha sorprès la coherència del discurs a través dels tres dies i la manera en que les ponències dels conferenciants es complementen perfectament entre sí. D'aquesta manera he tengut ocasió, per mi que soc una nouvinguda dins aquest àmbit, de tenir una visió general del panorama actual ja sigui del marc legal, d'acció i de formació, a nivell nacional i internacional, etc, des de l'interior d'aquests mecanismes gràcies a les experiències personals i professionals dels ponents. Vull resaltar la introducció tan positiva que ens va fer el Doctor Martinell per entrar en matèria, l'energia inesgotable d'Ana Muñoz i la mirada “des de l'altra banda” del sociòleg Tulio Hernández que amb la original presentació del día ens va sorprendre a tots (estic segura que els vídeos que vam veure no van deixar indiferent a ningú).
Personalment crec que el seminari m'ha suscitat més incògnites de les que m'ha resolt. Es a dir, vaig entrar-hi amb unes nocions bàsiques, es va obrir la caixa de Pandora i es va dibuixar un panorama de reflexió i actuació infinit. L'intercanvi d'informació no va caure dins un sac buit sinó que em va remoure i moltes idees em van venir al cap. Pel que fa a l'àmbit profesional m'anima sabre que hi ha molta feina per fer, m'anima sabre que tots hi podem participar pel caire multidisciplinar i per la conseqüent multiplicitat de punts de vista que hi podem aportar, i dic tots tant professionals formats, com les persones que volen rebre formació com les persones interessades i com tot i cada un dels individus que formam la societat. El panorama es ampli, i la tasca ens engloba a tots des d'allò concret fins al general, afortunadament hi ha la presència d'organismes tant a nivell autonòmic, nacional i internacional que estimulen, regulen i organitzen tot el potencial, es realment necessària i útil la seva tasca rectora encara que sovint la teoria i la realitat semblin tan llunyanes. Conceptes con identitat, fluxe, mundialització, vida cultural, consum cultural, gestió cultural, desenvolupament, sostenibilitat, etc, que no han deixat de sonar aquests dies tenen tots un mateix fil conductor: la meva visió particular es que tot passa per l'EDUCACIÓ. Educar per conèixer, per crèixer, per reflexionar, educar des de un cap a l'altra en sentit recíproc, fomentar i difondre l'accés a l'educació perque les persones puguin entendre, desinvoldre's i viure en aquest món nostre actual. I revisant la pròpia experiència i mirant al voltant es quan me n'adono que hi ha tant per fer, i el més positiu de tot es sabre que cada un de nosaltres té mil coses per aportar i què es àmbit com un gran laboratori d'idees (sempre fent l'esforç de conciliar teoria i pràctica).
Com ja deia abans m'han quedat moltes qüestions a l'aire, qüestions que per altra banda són d'aquestes que et fan trescar i quan penses que en tens una resposta et porten a una altra pregunta i a una altra... Es pot conciliar allò particular amb allò universal?! Existeix una identitat Identitat?! Existeixen per exemple unes característiques inamovibles que defineixin una “identitat mallorquina”?! Al cap i a la fí tots som d'aquí i d'allà, els nostres pares són d'arreu, els nostres avis, les nostres arrels, les nostres parelles i els futurs fruits... Qüestions que funcionen com un motor que estimula la capacitat de recerca que pens que és quelcom imprescindible per tenir una mirada oberta. En relació a aquests relfexions em vé a la ment una campanya que circulava fa uns anys per aquí: “som iguals, som diferents”, no recordo si en relació a la igualtat entre sexes o entre persones però que es un principi universal. Aquests són els reptes i òbviament no és tasca fàcil el camí de la gestió, la cooperació al desenvolupament i el treball dins el camp de la vida cultural davant dels caràcters únics o diferenciadors dels individus, comunitats, nacions i continents, però es tracta de trobar el pont de conexió, l'element en comú que ens conecta a tots.
He de dir que es nota que aquests tres professionals estimen el que fan, saben transmetre el seu entusiasme envers la seva tasca, i crec que ENTUSIAME pel que fas és el primer requisit per treballar a qualsevol lloc, i més encara en el món de la cultura, on treballes amb persones i per a persones. En resum crec que amb una mida d'entusiasme, una sobredosi de sensibilitat, un bon troç d'educació i molta passió i optimisme són els ingredients perfectes per tirar endavant projectes grans o petits que puguin facilitar el desenvolupament dels individus de qualsevol banda del món.
Maria Puig Lladó
Personalment crec que el seminari m'ha suscitat més incògnites de les que m'ha resolt. Es a dir, vaig entrar-hi amb unes nocions bàsiques, es va obrir la caixa de Pandora i es va dibuixar un panorama de reflexió i actuació infinit. L'intercanvi d'informació no va caure dins un sac buit sinó que em va remoure i moltes idees em van venir al cap. Pel que fa a l'àmbit profesional m'anima sabre que hi ha molta feina per fer, m'anima sabre que tots hi podem participar pel caire multidisciplinar i per la conseqüent multiplicitat de punts de vista que hi podem aportar, i dic tots tant professionals formats, com les persones que volen rebre formació com les persones interessades i com tot i cada un dels individus que formam la societat. El panorama es ampli, i la tasca ens engloba a tots des d'allò concret fins al general, afortunadament hi ha la presència d'organismes tant a nivell autonòmic, nacional i internacional que estimulen, regulen i organitzen tot el potencial, es realment necessària i útil la seva tasca rectora encara que sovint la teoria i la realitat semblin tan llunyanes. Conceptes con identitat, fluxe, mundialització, vida cultural, consum cultural, gestió cultural, desenvolupament, sostenibilitat, etc, que no han deixat de sonar aquests dies tenen tots un mateix fil conductor: la meva visió particular es que tot passa per l'EDUCACIÓ. Educar per conèixer, per crèixer, per reflexionar, educar des de un cap a l'altra en sentit recíproc, fomentar i difondre l'accés a l'educació perque les persones puguin entendre, desinvoldre's i viure en aquest món nostre actual. I revisant la pròpia experiència i mirant al voltant es quan me n'adono que hi ha tant per fer, i el més positiu de tot es sabre que cada un de nosaltres té mil coses per aportar i què es àmbit com un gran laboratori d'idees (sempre fent l'esforç de conciliar teoria i pràctica).
Com ja deia abans m'han quedat moltes qüestions a l'aire, qüestions que per altra banda són d'aquestes que et fan trescar i quan penses que en tens una resposta et porten a una altra pregunta i a una altra... Es pot conciliar allò particular amb allò universal?! Existeix una identitat Identitat?! Existeixen per exemple unes característiques inamovibles que defineixin una “identitat mallorquina”?! Al cap i a la fí tots som d'aquí i d'allà, els nostres pares són d'arreu, els nostres avis, les nostres arrels, les nostres parelles i els futurs fruits... Qüestions que funcionen com un motor que estimula la capacitat de recerca que pens que és quelcom imprescindible per tenir una mirada oberta. En relació a aquests relfexions em vé a la ment una campanya que circulava fa uns anys per aquí: “som iguals, som diferents”, no recordo si en relació a la igualtat entre sexes o entre persones però que es un principi universal. Aquests són els reptes i òbviament no és tasca fàcil el camí de la gestió, la cooperació al desenvolupament i el treball dins el camp de la vida cultural davant dels caràcters únics o diferenciadors dels individus, comunitats, nacions i continents, però es tracta de trobar el pont de conexió, l'element en comú que ens conecta a tots.
He de dir que es nota que aquests tres professionals estimen el que fan, saben transmetre el seu entusiasme envers la seva tasca, i crec que ENTUSIAME pel que fas és el primer requisit per treballar a qualsevol lloc, i més encara en el món de la cultura, on treballes amb persones i per a persones. En resum crec que amb una mida d'entusiasme, una sobredosi de sensibilitat, un bon troç d'educació i molta passió i optimisme són els ingredients perfectes per tirar endavant projectes grans o petits que puguin facilitar el desenvolupament dels individus de qualsevol banda del món.
Maria Puig Lladó
Reflexions d'Antònia Sureda Garcia
Com bé va dir Alfons Martinell, ens trobem dins una era de globalització on hi ha una gran mobilitat a nivell mundial que ens proporciona una gran independència. També es causa un xoc entre cultures i una sobre posició de unes damunt les altres això provoca el predomini de unes cultures enfront les altres, d’aquesta forma hi ha cultures predominants. La gran avantatge d’aquesta mobilitat mundial és que no nomes queda reduïda a una élite de la societat sinó que tothom es mou, ja sigui amb condicions i objectius diferents. Això és una gran avantatge degut a que ens ofereix l’ocasió de conèixer diferents països sense moure’ns dels nostre. Dona la possibilitat se que les cultures es mesclis i que adoptin aspectes de l’altre
Un tema que m’impactà va ser l’acceptació de l’evolució de les tradicions, acceptar que aquestes, com tota la societat en general, evoluciona i s’adapta als nous tems. Em va fer recordar el cas de les persones major, moltes segueixen amb les mateixes tradicions de sempre que lis han ensenyar a casa seva. No obstant, avui dia hi ha una gran quantitat de persones majors que si s’han adaptat a les noves costums, al fet de que dia 1 els nets no vaguin a dinar, que hi hagi membres amb diferents costums a les famílies,... Aspectes que la societat d’abans no hagués acceptat i que dins els nostres dies els majors s’adapten a la perfecció a aquets aspectes. Això hem fa pensar que les cultures evolucionen i les tradicions es modifiquen per poder adaptares a tals canvis ja que sinó quedarien antiquades.
Amb el que estic d’acord és amb la puntualització que va fer n’Ana Muñoz sobre la necessitat de millorar els professionals que intervenen en el nivell de cooperació ja que es difícil accedir a aquesta àrea degut a la poca preparació d’aquets. També considero que en necessari realitzar mes cursos, seminaris, donar mes informació, oferir mes possibilitats de intercanvis, ... la societat esta molt poc informada amb tot aquest tema. Oferint mes informació podrem fer que la població en general pugui participar mes i d’aquesta forma hi hagi un major intercanvi cultural, una major diversitat i llibertat d’aquestes.
Em va donar molt de gust sabre que Espanya era el primer país realitzant treballs de cooperació cultural. Avui dia amb la globalització tot el món esta al corrent del que passa a tots els països del mon i es sabre que un país com Espanya esta per davant amb aquest tema degut al seus objectius de desenvolupament, diversitat del teixit econòmic, amb el foment de la feina,... en va sorprendre bastant, més països s’haurien de involucrar mes.
Una de les coses que comentaren els 3 convidats va ser que es necessari tenir en compte a la cultura amb la qual es farà feina, escoltar als implicats, sabre les seves propostes, observar primerament la seva cultura per desprès realitzar els programes adequats i que siguin útils sense fer mal bé l’altre cultura. Ho vaig considerar molt important ja que moltes de vegades volem ajudar, ens posem a ajudar sense sabre realment amb a que hem d’ajudar, amb a que som necessaris, que es lo que necessiten de nosaltres,... és molt important sabre escoltar a l’altre part ja que d’aquesta manera es com es pot fer una bona feina.
Respecte a la xerrada que va fer Tulio Hernández, hem va cridar l’atenció com va descriure a la globalització, som la imposició de la cultura única i d’aquesta forma la fi de la diversitat cultural. Pens que te part de raó ja que amb la globalització els països dominants imposen ja no nomes la seva cultura sinó la seva forma de fer les coses, les seves “normes” i els altres països s’han d’anar adaptant per tal de no quedar enrere.
També hem va fer reflexionar sobre que la cooperació no ha de ser necessariament internacional, hi ha molts de llocs dins el nostre país i dins la nostre comunitat que necessiten millorar, esteim obsessionats amb ajudar a la gent de fora i no prestem atenció a les necessitats que tenim aquí, va posar l’exemple de les illes, que esteim molt mal connectats i realment es així. Tulio te tota la raó, és bo ajudar a la gent que mes ho necessita però no hem de descuidar les nostres necessitats.
En general, aquestes jornades m’han fet reflexionar sobre moltes coses que he anat comentat al llarg del text i opino que en necessari que la gent estigui mes informada sobre aquests aspectes ja que son de gran importància en els dies que avui vivim.
Antònia Sureda García
Reflexions de Pilar Durà
Los días 17, 18 y 19 de noviembre tuve la oportunidad de asistir al seminario organizado por la UIB “El binomi Cultura i Cooperació al desenvolupament a la societat contemporània: realitat i reptes”. Fueron tres días intensos, con muchas horas de interesantes charlas de los ponentes, pero aún así, se hizo corto.Repartidos en las distintas islas, cada día tuvimos la oportunidad de escuchar a un ponente, experto en la materia. Así, el primer día pudimos charlar con Alfons Martinell, responsable de la Cátedra UNESCO en la Universitat de Girona, el segundo día con Ana María Muñoz, de AECID y por último con Túlio Hernández, director del Laboratorio de Cultura Contemporánea de Caracas, Venezuela.Cada uno en su materia, expusieron la realidad actual de la cultura en materia de cooperación en la era de la globalización.Con Martinell pudimos ver cómo son las relaciones internacionales y los problemas y ventajas que se esconden tras el multilateralismo de la cultura.Hoy en día vivimos en sociedades globalizadas independientes, donde tenemos conocimiento de muchas otras culturas, ajenas a la nuestra, cosa que antes era impensable. Como apuntaba Martinell, hoy en día ver a un músico indio tocando con otro de jazz es algo de los más normal, pero, si volvemos la vista atrás por un instante, nos daremos cuenta de que hace unos años quizá fuera una extravagancia.Hoy en día es algo normal porque nunca antes en la historia había habido tanto movimiento de personas (antiguamente los grandes flujos de personas de un país a otro era básicamente por guerras, etc.) ni tanto intercambio de información.Si bien los sociólogos tenían una visión negativa al respecto hace años, la cosa ha cambiado, pues la globalización, con sus pros y sus contras, hoy en día permite estudiar las diferentes culturas como nunca antes.El riesgo de perder la propia identidad cultural con la globalización, se ha ido disipando, originándose en muchos aspectos el efecto contrario, alentando a las sociedades a defender de forma más intensa su propia cultura frente a la homogenización cultural.Con la ponente Ana Muñoz Llabrés, descubrimos el funcionamiento interno de AECID, sus distintas funciones y departamentos, así como los principios históricos de la cooperación al desarrollo., la cual surgió tras la Segunda Guerra Mundial con las descolonizaciones, pues Europa se enfrentó a una gran responsabilidad frente a los continentes asiático y africano, iniciándose de esta forma una cooperación que inicialmente fue muy economista, pasando en los años 90 a un desarrollo humano para terminar en la actualidad a enfocarse como un desarrollo humano sostenible.De hecho, la propia UNESCO con la finalidad de salvaguardar el Patrimonio europeo tras la Segunda Guerra Mundial (el programa de Patrimonio de cooperación española es uno de los más antiguos y pioneros).Finalmente, con el venezolano Túlio Hernández, pudimos ver las diferencias entre globalización, internacionalización y mundialismo. Pudimos ver cómo hoy en día se puede llegar desde el lugar más recóndito del planeta a otro igual de apartado con elementos artesanales gracias a las nuevas tecnologías.Pudimos ver el proceso de evolución hasta llegar al actual estado. Desde la internacionalización de los S. XV-XVI, dejando paso a un proceso de globalización para más tarde entrar de pleno en le mundialización, apreciando cómo hemos pasado de los meros intercambios entre naciones determinadas a un estado mucho más complejo, con un incremento exponencial del número y frecuencia de intercambios entre culturas, pues la mundialización es el resultado del contacto entre naciones y etnias.Como bien dijo el ponente en Ibiza: “La mundialización ha hecho que el globo deje de ser una figura astronómica para adquirir plenamente significación histórica”.El seminario han sido tres días de aprendizaje, asimilación de conceptos y visión de la realidad cultural actual, que nos ha abierto los ojos en muchos aspectos y nos ha presentado muchos otros antes desconocidos, coincidiendo los tres ponentes en que vivimos en un mundo globalizado en el cual los conceptos de territorio han cambiado y, al igual que UNESCO no utiliza el término “cultura”, si no “culturas”, hoy en día vivimos inmersos en la era del conocimiento, del intercambio de información, donde podemos conocer las distintas culturas del mundo en que vivimos, aprendiendo así a respetarlas para poder respetarnos a nosotros. Podemos afirmar, tal y como se plasma en la Conferencia de Estocolmo de 1998 que, “El desarrollo sin cultura es un crecimiento sin alma”.
Pilar Durà
Pilar Durà
Reflexions de Cristina Bosch
El seminari “El binomi Cultura i Cooperació al desenvolupament a la societat contemporània: realitat i reptes” organitzat per la UIB, va tenir lloc del 17 al 19 del passat mes d’octubre amb la presencia dels ponents Alfons Martinell, Ana Muñoz i Tulio Hernández que ens van presentar el món de la cooperació cultural pel desenvolupament en l’actualitat.
Durant les tres jornades estudiants i professionals de diferents àmbits vam poder aprofundir en els coneixements al voltant de la cooperació cultural, obtenint una amplia visió sobre els diferents aspectes que conformen aquest sector. El seminari va esdevenir per alguns un curs de formació d’una banda, i d’assessorament per a la realització de projectes de cooperació cultural de l’altre. Així mateix, també es va parlar dels diferents camins possibles per introduir-se en aquest àmbit de treball a través de beques i els diferents programes que ofereixen les entitats.
Al llarg de les sessions es van definir alguns dels conceptes principals començant pel de cooperació cultural doncs més que mai, la necessitat de reconeixement de la diversitat cultural ha adquirit un paper protagonista com a resposta als efectes de la globalització. En aquesta línea es va posar especial atenció a les relacions d’igualtat entre cultures, a la importància d’entendre les altres cultures, de respectar la interpretació que es dona al concepte de vida cultural en cadascuna d’elles i en el sentit bidireccional que caracteritza la cooperació a diferencia de la promoció exterior. Una mica més enllà, A. Martinell i T. Hernández també va tractar els conceptes de diplomàcia pública i diplomàcia cultural, multilateralisme, mundialització, deslocalització, identitat, i un llarg etc.
En tant a la cooperació cultural al desenvolupament es va parlar també dels diferents modes possibles per dur-la a terme, un punt especialment interessant perquè desafortunadament sovint s’identifica un projecte de cooperació cultural amb la realització d’una activitat cultural així com una exposició, tal i com va esmentar el ponent. En aquest sentit es van enumerar les diferents fórmules de treball com la formació de professionals, les coproduccions, la interacció, i vam veure alguns casos pràctics a forma d’exemple, basats en projectes reals.
La intervenció de l’Ana Muñoz va ser l’oportunitat per conèixer millor la tasca que es desenvolupa des de l’àmbit públic. L’Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo (AECID) actualment ha donat èmfasis a la perspectiva cultural en els seus projectes, i és una de les agencies més involucrades en l’estudi i la teorització de la matèria. En aquest sentit es va tractar des de els factor que condiciones a una entitat pública, les seves línees i estratègies de treball, fins als seus mètodes, entre d’altres. La ponència va resultar molt productiva en tant que va ser la contrapartida a la part de coneixements teòrics i va donar un enfocament més proper als processos pràctics.
Des d’una visió general, algunes de les conclusions que poden treure és que en la cooperació cultural al desenvolupament és primordial saber situar-nos en el context cultural del país receptor, entendre’l i fer justícia als tractats en defensa de la diversitat cultural. Així mateix, cal també treballar a partir d’un projecte estratègic on estiguin presents uns objectius clars i comptar amb una contrapart que coneixi bé, i ens fagi arribar, les necessitats reals al territori d’actuació.
El seminari va ser doncs, una gran ocasió per sentir les explicacions, opinions, i recomanacions de professionals en l’àmbit de la cooperació cultural al desenvolupament que ens van mostrar no només la realitat actual (tant en lo privat com en lo públic), sinó les necessitats que sorgeixen i els nous reptes que es presenten -com la formació de bons professionals o la creació de sinergies-. Amb tot, va estar un trobada agradable i una eina de coneixement de la que poder treure’n profit en endavant.
Cristina Bosch
Durant les tres jornades estudiants i professionals de diferents àmbits vam poder aprofundir en els coneixements al voltant de la cooperació cultural, obtenint una amplia visió sobre els diferents aspectes que conformen aquest sector. El seminari va esdevenir per alguns un curs de formació d’una banda, i d’assessorament per a la realització de projectes de cooperació cultural de l’altre. Així mateix, també es va parlar dels diferents camins possibles per introduir-se en aquest àmbit de treball a través de beques i els diferents programes que ofereixen les entitats.
Al llarg de les sessions es van definir alguns dels conceptes principals començant pel de cooperació cultural doncs més que mai, la necessitat de reconeixement de la diversitat cultural ha adquirit un paper protagonista com a resposta als efectes de la globalització. En aquesta línea es va posar especial atenció a les relacions d’igualtat entre cultures, a la importància d’entendre les altres cultures, de respectar la interpretació que es dona al concepte de vida cultural en cadascuna d’elles i en el sentit bidireccional que caracteritza la cooperació a diferencia de la promoció exterior. Una mica més enllà, A. Martinell i T. Hernández també va tractar els conceptes de diplomàcia pública i diplomàcia cultural, multilateralisme, mundialització, deslocalització, identitat, i un llarg etc.
En tant a la cooperació cultural al desenvolupament es va parlar també dels diferents modes possibles per dur-la a terme, un punt especialment interessant perquè desafortunadament sovint s’identifica un projecte de cooperació cultural amb la realització d’una activitat cultural així com una exposició, tal i com va esmentar el ponent. En aquest sentit es van enumerar les diferents fórmules de treball com la formació de professionals, les coproduccions, la interacció, i vam veure alguns casos pràctics a forma d’exemple, basats en projectes reals.
La intervenció de l’Ana Muñoz va ser l’oportunitat per conèixer millor la tasca que es desenvolupa des de l’àmbit públic. L’Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo (AECID) actualment ha donat èmfasis a la perspectiva cultural en els seus projectes, i és una de les agencies més involucrades en l’estudi i la teorització de la matèria. En aquest sentit es va tractar des de els factor que condiciones a una entitat pública, les seves línees i estratègies de treball, fins als seus mètodes, entre d’altres. La ponència va resultar molt productiva en tant que va ser la contrapartida a la part de coneixements teòrics i va donar un enfocament més proper als processos pràctics.
Des d’una visió general, algunes de les conclusions que poden treure és que en la cooperació cultural al desenvolupament és primordial saber situar-nos en el context cultural del país receptor, entendre’l i fer justícia als tractats en defensa de la diversitat cultural. Així mateix, cal també treballar a partir d’un projecte estratègic on estiguin presents uns objectius clars i comptar amb una contrapart que coneixi bé, i ens fagi arribar, les necessitats reals al territori d’actuació.
El seminari va ser doncs, una gran ocasió per sentir les explicacions, opinions, i recomanacions de professionals en l’àmbit de la cooperació cultural al desenvolupament que ens van mostrar no només la realitat actual (tant en lo privat com en lo públic), sinó les necessitats que sorgeixen i els nous reptes que es presenten -com la formació de bons professionals o la creació de sinergies-. Amb tot, va estar un trobada agradable i una eina de coneixement de la que poder treure’n profit en endavant.
Cristina Bosch
Reflexions de Rubén Pasantino López
El binomio de Cultura y Cooperación al desarrollo de la sociedad contemporánea
Las reflexiones o ideas sobre la cultura y cooperacion sobre el desarrolo en la cultura contemporanea me ha llevado a reconocer la importancia sobre los valores propios y ajenos de la propia cultura, aunque dichos valores deben ser inculcados ya desde la infancia. Debemos moldear a mi entender al ser humano, para lo que se hacen necesarios recursos de tolerancia, igualdad, respeto, que son principios básicos de humanidad.
Decir que he obtenido algunos parametros sobre la globalizacion para poder comprender los procesos en los cuales estamos inmersos, como son la interdisciplina,la variedad, la diversidad y la multiculturalidad. Este último para- metro posiblemente provoque mas desajustes en la cultura actual globalizada y aunque amenudo ni siquiera entendemos, pero que en medio de las tendencias globalizadas los agentes sociales pueden abrir nuevas interconexiones entre culturas y circuitos que potencien iniciativas sociales.
Estoy convencido de la necesidad de alcanzar posiciones de mayor relevancia para las politicas culturales, ya que creo en la imperiosa necesidad de cooperacion cultural y de la creacion de compromisos.
Hay pricipios reconocidos claramente como la naturleza especifica de los bienes y servicios culturales, que deben ser considerados en su caracter portadores de valores simbólicos e identificativos y la importancia de reforzar la cooperacion internacional a fin de fortalecer el desarrollo de las capacidades de creacion, produccion, distribucion y el acceso cultural.
Creo que debemos apostar por conseguir valores educativos y culturales que refuercen nuestro compromiso y colaboracion activa para el desarrollo cultural. Debemos educar a la diversidad que fomente el acceso a todos los ciudadanos a la diversidad de todas las expresiones culturales y a la diversidad social ya que el yo es diverso y con el que interactuamos.
Tambien decir que me ha sorprendido las cantidad de becas para la ampliacion de estudios y de gestion cultural, a través de subsidios, festivales, becas, ayudas, aunque no comparto los criterios para poder acceder a dichas ayudas o becas, ya que hay unos limites creo que son discriminatorios como son la edad, ya que apostaria a que hay mucha gente que supere dicha edad y no pueda acceder a ellas simplemente por el hecho de su madurez, y seguramente que cuando eran mas jóvenes no existian tantas aportaciones.
Yo entendiendo la cultura como un amplio abanico de conocimientos, y siendo las instituciones culturales una vía de canalización e intercambio de los mismos, aun que a veces sean los propios politicos los que quienes manejen el caudal o marquen las señas de identidad, o que impulsen o limiten inquietudes personales o colectivas.
Rubén Manuel Pasantino López
Las reflexiones o ideas sobre la cultura y cooperacion sobre el desarrolo en la cultura contemporanea me ha llevado a reconocer la importancia sobre los valores propios y ajenos de la propia cultura, aunque dichos valores deben ser inculcados ya desde la infancia. Debemos moldear a mi entender al ser humano, para lo que se hacen necesarios recursos de tolerancia, igualdad, respeto, que son principios básicos de humanidad.
Decir que he obtenido algunos parametros sobre la globalizacion para poder comprender los procesos en los cuales estamos inmersos, como son la interdisciplina,la variedad, la diversidad y la multiculturalidad. Este último para- metro posiblemente provoque mas desajustes en la cultura actual globalizada y aunque amenudo ni siquiera entendemos, pero que en medio de las tendencias globalizadas los agentes sociales pueden abrir nuevas interconexiones entre culturas y circuitos que potencien iniciativas sociales.
Estoy convencido de la necesidad de alcanzar posiciones de mayor relevancia para las politicas culturales, ya que creo en la imperiosa necesidad de cooperacion cultural y de la creacion de compromisos.
Hay pricipios reconocidos claramente como la naturleza especifica de los bienes y servicios culturales, que deben ser considerados en su caracter portadores de valores simbólicos e identificativos y la importancia de reforzar la cooperacion internacional a fin de fortalecer el desarrollo de las capacidades de creacion, produccion, distribucion y el acceso cultural.
Creo que debemos apostar por conseguir valores educativos y culturales que refuercen nuestro compromiso y colaboracion activa para el desarrollo cultural. Debemos educar a la diversidad que fomente el acceso a todos los ciudadanos a la diversidad de todas las expresiones culturales y a la diversidad social ya que el yo es diverso y con el que interactuamos.
Tambien decir que me ha sorprendido las cantidad de becas para la ampliacion de estudios y de gestion cultural, a través de subsidios, festivales, becas, ayudas, aunque no comparto los criterios para poder acceder a dichas ayudas o becas, ya que hay unos limites creo que son discriminatorios como son la edad, ya que apostaria a que hay mucha gente que supere dicha edad y no pueda acceder a ellas simplemente por el hecho de su madurez, y seguramente que cuando eran mas jóvenes no existian tantas aportaciones.
Yo entendiendo la cultura como un amplio abanico de conocimientos, y siendo las instituciones culturales una vía de canalización e intercambio de los mismos, aun que a veces sean los propios politicos los que quienes manejen el caudal o marquen las señas de identidad, o que impulsen o limiten inquietudes personales o colectivas.
Rubén Manuel Pasantino López
Reflexions de Jordi Salewski
Estic al bar de sota casa, esmorzant un cafè i una torrada amb tomàquet. Sona el meu telèfon mòbil i veig que ha arribat un missatge de facebook. El meu amic Joan que viu des de fa un any a Vietnam, ha penjat unes fotos al seu perfil. Són de la festa abans de començar l'obra d'un edifici al centre de Ho Chi Minh City, i es veu com tots els treballadors de l'obra, des de l'amo de la constructora, passant per l'arquitecte en cap fins al peó més baix, demanen que tota la feina surti bé. Han improvisat un altar ple de menjar, on es veu un gran porc ja cuinat i molt de fum per les barretes d'encens. Les noves tecnologies m'han permès amb uns minuts, conèixer una pràctica cultural que es celebra a l'altra punta del món.
En aquest seminari s'ha parlat de mundialització i globalització, m'ha agradat molt la puntualització del senyor Túlio Hernández, ja que cal dir les paraules justes per a cada cosa. Va donar moltes altres definicions com la identitat múltiple, que actualment genera la capacitat de comunicació del món. Un jove d'Eivissa pot escoltar música ètnica del Perú, mentre dibuixa un còmic manga del Japó i menja un churrasco Argentí. Ens anem creant com a persones gràcies a la multiculturalitat, ja sigui per contacte directe amb persones que resideixen al nostre poble o per contacte virtual mitjançant internet i el comerç global.
La cooperació al desenvolupament ha anar evolucionant amb el temps, el Banc Mundial va regular als anys 1980' els finançament dels països pobres si volien rebre ajudes, això s'ha comprovat que només va contribuir a una pitjor redistribució de la riquesa. Als 90' es va evolucionar i es va considerar el desenvolupament humà alguna cosa més que desenvolupament econòmic.
Actualment hi ha noves formes de cooperació que busquen una millor eficiència dels recursos. És important no repetir o solapar projectes entre agències internacionals de cooperació i ong's. Perquè de com diversos països europeus han vist que estan treballant tots en temes de salut a la mateixa regió, quan un pot dedicar-se a una altre tasca també important i complementària.
Els organismes internacionals de gran format com Unesco, Onu, Aecid, etc... que treballen en cooperació m'espanten un poc. La política d'estat és molt complexa i sabem que no tenim ni la meitat d'informació que realment existeix. Els estats potencien que les grans empreses pugin instal·lar-se o exportar a determinats països. Exemples com Repsol, Telefònica o la recent visita del Ministre d'indústria a la Xina, ens mostren com els negocis mouen el món. Serà un benefici per la societat espanyola si empreses d'aquí inverteixen allà, a més de beneficis per a gent d'allà que tindrà desenvolupament i feina. Però tot plegat sona a tàctica, destino diners a cooperació però per l'altre costat aconsegueixo contractes comercials. Potser són idees a l'aire, però ja sabem que la realitat supera a la ficció.
Tants anys invertint en cooperació al desenvolupament i encara hi ha gent que no té ni els serveis mínims d'alimentació, salut o educació. Com a gestors culturals podem aportar els nostres coneixements i millorar l'accés i l'ús de la cultura arreu. Cal conèixer les realitats socials i culturals de la zona on es vol actuar, i per això és important cooperar amb una contrapart solvent, amb uns agents del territori amb capacitat de coneixement de causa.
Poder accedir i participar a la vida cultural genera cohesió social i desenvolupament. Sabem que la cultura genera feina i riquesa, i les indústries culturals contribueixen al desenvolupament social.
La cultura mundialitzada no significa l'aniquilació d'altres cultures, amb la globalització les realitats culturals locals s'han reafirmat. La cultura d'un grup social està en constant evolució, igual que es van inventar els estats nació i van crear representacions del que era important, actualment estam creant cultura, però el perill està en la homogeneïtzació de la cultura a través del quotidià.
Al seminari es va parlar de cooperació cultural amb l'objectiu del desenvolupament, però des d'una visió d'estat, de l'experiència de la Aecid, però crec que va faltar un contrapunt dels molts exemples de petites entitats que treballen en el mateix camp. Seria molt enriquidor un altre seminari, amb exemples pràctics de cooperació cultural al desenvolupament internacional d'ongs i entintats més petites.
“La vertadera riquesa d'una nació està en la seua gent” PNUD. Cal aprofitar la riquesa cultural dels territoris, fomentar la cooperació local entre els agents de les illes Balears i poder així desenvolupar projectes de cooperació cultural per propulsar el desenvolupament. No podem permetre que les persones es trobin còmodes a un 'no lloc' com els aeroports o una botiga Zara. Totes els pobles són diferents, pels seus paisatges, per la seua temperatura, per la seua olor, pels seus colors, per la seua gent, aprofitem-ho reafirmem el pes i el valor de la cultura.
Reflexions de Marina Merchán
“Todas las culturas están en contacto”. Esta es la primera frase de mis apuntes tomados durante el seminario y creo que tiene mucho significado definiendo el mundo actual. Con los medios modernos de comunicación, mantenerse aislado de una cultura es prácticamente imposible. Pero ya no de una cultura sólo sino de varias que comparten un mismo territorio.
La posibilidad de movilidad no se reduce a un segmento de la población con mejores vienes económicos sino que cada ciudadano ya cuenta con la oportunidad de conocer otros países y experimentar otras culturas.
El interés de cada ciudadano en conocer y participar en una cultura diferente a la suya también viene dado por su propia cultura. “ Cada cultura, cada persona reconoce su vida cultural y reconocer la vida cultural del otro no quiere decir interpretarla”. Creo que para ser participe de otra realidad diferente a la nuestra hemos de empezar con una disponibilidad máxima a apartar nuestros prejuicios, una disponibilidad a querer experimentar un “nuevo nacimiento”, una forma de partir de cero que nos permita conocer, compartir y convivir con realidades muy diferentes a la nuestra. Una vez conseguido esto, según mi opinión, sería posible cooperar con diferentes personas para mejorar las condiciones de cada lugar.
Existen muchos factores que hemos visto durante estos tres días, que son necesarios para la ayuda humanitaria. Ana Muñoz nos enseño con sus diapositivas, los medios existentes de cooperación cultural y la estrategia en cultura y desarrollo en España. Fue muy interesante conocer los distintos organismos y lo que podemos aportar cada uno de nosotros y lo importante que es la cultura, porque aunque alguno ya lo sepa nunca se es del todo consciente. “Sin cultura no hay desarrollo pero el desarrollo no es sólo cultura”.
Bajo mi punto de vista, todo tendría que empezar en un gobierno educador, un gobierno que acostumbre a la sociedad a una pluralidad, sin miedo. El gobierno educa en conservar la cultura propia pero además en no tener miedo a una cultura ajena. Educando a la sociedad estas educando al ciudadano. Pero a esto sólo se puede llegar con una buena organización y un cambio en la forma de gobierno. Ya no me meto si el gobierno tendría que ser de izquierdas o de derechas, en la educación de la sociedad para la cooperación humanitaria la ideología política no tendría que tener cabida. Es decir, el concepto de ayuda humanitaria debería ser universal. Una ayuda humanitaria en alimento, en educación, pero también en la conservación de la cultura. Como dijo el ponente Alfons Martinell “ la manera de destruir al otro es destruyendo su cultura” y si las ONG’s y los agentes gubernamentales ayudan a que esto no ocurra, se estará llevando a cabo cooperación cultural internacional con verdaderos significado.
Se han hecho y firmado tratados de ayuda humanitaria como el ODM (Objetivos de desarrollo Milenio) y aunque creo que es un buen comienzo también he aprendido que queda mucho trabajo por hacer. Es importante tener estos documentos y cada país se comprometa con lo firmado, pero más importante que firmarlo, lo esencial es llevarlo a su fin. Poner en práctica lo dicho y que no sean palabras de las que se “lleva el viento”.
España es un país desarrollado, no de tipo alto pero si de tipo medio, que aunque no puede disponer alomejor de tanto margen económico para ayudar sí que tiene la posibilidad de cooperar. Gracias al desarrollo de nuestro país y a la curiosidad de cada individuo por las diferentes culturas, tenemos la opción de participar en todas estas actividades. Disfrutando de una beca, como las que nos mostró Ana Muñoz, o participando en los diversos campus o esplais de cada ciudad, que no son universales pero si diversos en su cultura. Si lo que uno quiere es ayudar, hay muchas maneras de hacerlo. Como dice un proverbio español “Querer, es poder”. Todo depende de la voluntad que le pongamos.
Esta es la reflexión que hice tras los tres días de seminario. También comprendí las posibilidades de ayudar que pueden aportar los medios de comunicación. Aunque conocía el poder de los “mass media”, ya que estudio comunicación en la universidad, ahora soy más conciente del tipo de ayuda que se puede ofrecer a través de un medio. Es otro factor que sumar a expuestos en las distintas conferencias.
Ha sido un placer asistir a este seminario, que me ha ayudado a comprender mejor la realidad actual mundial en cuanto a cooperación internacional y me ha dado opciones y maneras de aportar mi granito de arena.
Marina Merchán Pujol
La posibilidad de movilidad no se reduce a un segmento de la población con mejores vienes económicos sino que cada ciudadano ya cuenta con la oportunidad de conocer otros países y experimentar otras culturas.
El interés de cada ciudadano en conocer y participar en una cultura diferente a la suya también viene dado por su propia cultura. “ Cada cultura, cada persona reconoce su vida cultural y reconocer la vida cultural del otro no quiere decir interpretarla”. Creo que para ser participe de otra realidad diferente a la nuestra hemos de empezar con una disponibilidad máxima a apartar nuestros prejuicios, una disponibilidad a querer experimentar un “nuevo nacimiento”, una forma de partir de cero que nos permita conocer, compartir y convivir con realidades muy diferentes a la nuestra. Una vez conseguido esto, según mi opinión, sería posible cooperar con diferentes personas para mejorar las condiciones de cada lugar.
Existen muchos factores que hemos visto durante estos tres días, que son necesarios para la ayuda humanitaria. Ana Muñoz nos enseño con sus diapositivas, los medios existentes de cooperación cultural y la estrategia en cultura y desarrollo en España. Fue muy interesante conocer los distintos organismos y lo que podemos aportar cada uno de nosotros y lo importante que es la cultura, porque aunque alguno ya lo sepa nunca se es del todo consciente. “Sin cultura no hay desarrollo pero el desarrollo no es sólo cultura”.
Bajo mi punto de vista, todo tendría que empezar en un gobierno educador, un gobierno que acostumbre a la sociedad a una pluralidad, sin miedo. El gobierno educa en conservar la cultura propia pero además en no tener miedo a una cultura ajena. Educando a la sociedad estas educando al ciudadano. Pero a esto sólo se puede llegar con una buena organización y un cambio en la forma de gobierno. Ya no me meto si el gobierno tendría que ser de izquierdas o de derechas, en la educación de la sociedad para la cooperación humanitaria la ideología política no tendría que tener cabida. Es decir, el concepto de ayuda humanitaria debería ser universal. Una ayuda humanitaria en alimento, en educación, pero también en la conservación de la cultura. Como dijo el ponente Alfons Martinell “ la manera de destruir al otro es destruyendo su cultura” y si las ONG’s y los agentes gubernamentales ayudan a que esto no ocurra, se estará llevando a cabo cooperación cultural internacional con verdaderos significado.
Se han hecho y firmado tratados de ayuda humanitaria como el ODM (Objetivos de desarrollo Milenio) y aunque creo que es un buen comienzo también he aprendido que queda mucho trabajo por hacer. Es importante tener estos documentos y cada país se comprometa con lo firmado, pero más importante que firmarlo, lo esencial es llevarlo a su fin. Poner en práctica lo dicho y que no sean palabras de las que se “lleva el viento”.
España es un país desarrollado, no de tipo alto pero si de tipo medio, que aunque no puede disponer alomejor de tanto margen económico para ayudar sí que tiene la posibilidad de cooperar. Gracias al desarrollo de nuestro país y a la curiosidad de cada individuo por las diferentes culturas, tenemos la opción de participar en todas estas actividades. Disfrutando de una beca, como las que nos mostró Ana Muñoz, o participando en los diversos campus o esplais de cada ciudad, que no son universales pero si diversos en su cultura. Si lo que uno quiere es ayudar, hay muchas maneras de hacerlo. Como dice un proverbio español “Querer, es poder”. Todo depende de la voluntad que le pongamos.
Esta es la reflexión que hice tras los tres días de seminario. También comprendí las posibilidades de ayudar que pueden aportar los medios de comunicación. Aunque conocía el poder de los “mass media”, ya que estudio comunicación en la universidad, ahora soy más conciente del tipo de ayuda que se puede ofrecer a través de un medio. Es otro factor que sumar a expuestos en las distintas conferencias.
Ha sido un placer asistir a este seminario, que me ha ayudado a comprender mejor la realidad actual mundial en cuanto a cooperación internacional y me ha dado opciones y maneras de aportar mi granito de arena.
Marina Merchán Pujol
Suscribirse a:
Entradas (Atom)