Reflexions de Joaquim Salort

Quan em vaig inscriure al seminari “El Binomi Cultura i Cooperació al desenvolupament a la societat contemporània: realitat i reptes”, ho vaig fer gairebé per inèrcia, sense pensar-hi molt. La informació em va arribar de rebot però a vegades són aquestes circumstàncies les que sense cerca-les et donen més del que et puguis esperar. I, sí, aquest seminari ha resultat ser una proposta ben interessant i engrescadora per posar en context la societat actual i mostrar el potencial de la cultura i, de retruc, del gestor cultural.

En aquesta reflexió, allò que em propòs és abordar alguns dels conceptes que van surar en les diferents presentacions i que em semblen el pal de paller del tema que ens ocupa.

La feina del gestor cultural és, com sabem, ben complexa. Aquest fet es fa molt més palès davant la inexistència d’un perfil professional regulat. Salvant, no obstant, aquestes circumstàncies, allò que esdevé cabdal és trobar eines que afavoreixin la cooperació. Cooperació que, per altra banda, no ha de ser entesa en un sentit “missioner” en què els països dits desenvolupats contribueixen de forma paternalista, per dir-ho d’alguna manera, a que la resta de països avancin en el seu desenvolupament. Res més lluny del que hauria i ha de representar la cooperació. Cooperar vol dir treballar plegats, participar de la manera més eficaç i eficient possible, posar en comú idees i crear un equip de treball on cada u aporti el millor de si mateix, i que tots siguem capaços d’apropiar-nos d’aquells mecanismes que funcionen. I, a la vegada, cooperar és trobar sinèrgies entre països, entre illes, entre sectors econòmics, entre sectors professionals; en definitiva, entre aquells agents que puguin tenir algun interès, alguna necessitat compartida.

Per altra banda, durant l’eclosió de les ciències humanes es va fer ús de conceptes com l’etnocentrisme o l’eurocentrisme per explicar la relació dels països europeus amb la resta del món. L’evolució social, cultural i econòmica ens ha portat, primer, a parlar de globalització, aquell gran monstre que havia d’acabar amb tot però que per contra ens ha permès mostrar les diversitats culturals i ha afavorit l’interès per l’”altre” i l’enriquiment personal. Aquest reconeixement ha reforçat el valor de les identitats culturals alienes i pròpies; tot i que, per una banda, és convenient que es desvinculin les cultures dels estats-nació en tant que limiten les realitats i varietats culturals internes, i per l’altra banda, cal que mentre posam en valor la nostra cultura ens deslliurem dels prejudicis propis per comprendre les altres.

Actualment vivim en un moment en què la mobilitat de les persones és molt dinàmica, ja no es limita a les raons turístiques que es podien permetre les élites. Avui dia totes les cultures estan en contacte i la interdependència es dóna en tots els sentits (moda, música, economia...) D’aquí que sorgís la necessitat del multilateralisme com a creació supraestatal i l’establiment d’un pacte dels drets econòmics, socials i culturals pel qual els països es comprometen al seu seguiment.

I, reprenent el fil del que deia sobre el fenomen globalitzador, ara parlem de la mundialització. És a dir, el procés iniciat amb l’expansió d’Europa cap als altres continents, que va tenir la seva continuïtat amb la globalització més centrada en termes de mercat, s’ha convertit en una posada en contacte de cultures diferents que en cap cas significa la imposició d’una cultura única ni l’anorreament de les cultures que conviuen en un territori. En ple segle XXI els fluxos de gent i de la comunicació han permès aquesta fusió, aquesta interconnexió de les diversitats, aquesta apropiació d’elements, que percebut d’una altra manera només pot conduir a postures totalitaristes. Durant el seminari es va fer referència al llibre Les identitats que maten i certament val la pena reproduir-ne el fragment perquè és molt més entenedor que qualsevol altra cosa que pugui dir: “A l’era de la mundialització, amb aquesta mescla accelerada i vertiginosa que ens embolcalla a tots, s’imposa amb urgència una nova concepció de la identitat. No podem donar-nos per satisfets imposant als milions d’homes desemparats que hi ha al món que optin entre l’afirmació desmesurada de la seva identitat i la pèrdua de tota identitat, entre l’integrisme i la desintegració. Però la concepció que encara preval en aquest terreny no implica altra cosa. Si no es treballa perquè tothom pugui assumir les seves múltiples pertinences, si els nostres contemporanis no poden conciliar la seva necessitat d’identitat amb una obertura franca i sense complexes a les cultures diferents i se senten obligats a escollir entre la negació de si mateixos i la negació de l’altre, formarem legions de bojos sanguinaris, legions de desequilibrats” (MAALOUF, A.: Les identitats que maten. Per una mundialització que respecti la diversitat. Barcelona: La Campana, 1999, pàg. 47)

En definitiva, ni dins un mateix territori es pot parlar d’una identitat única sinó que aquesta arriba a l’esfera individual, essent el mateix individu qui s’identifica amb allò que decideix.

Pel que fa a l’àmbit de gestió, quant a sortides professionals del gestor o en relació a les vies de finançament ens referim, el ventall és ampli a gran escala però poc conegut i potser una mica allunyat del dia a dia o de la realitat en la qual es mouen bona part de les persones implicades. Grans partides pressupostàries no acaben de servir per ajudar a petits projectes d’entitats igualment petites però capaces de desenvolupar projectes innovadors, interessants i plenament integrats en el seu entorn; això sí que és un repte. Amb tot, és ben cert que la cultura ha esdevingut un important fons generador de treball i revitalitzador de l’economia local, per tant ja no ens hem de conformar a parlar de la cultura dins l’economia si no que ho hem de fer de l’economia de la cultura. Què vol dir això? Doncs que cal recórrer a la cooperació, a la relació que estableixen el sector públic i el sector privat, en aquesta entesa necessària per generar riquesa, no en un sentit purament econòmic, si no en un sentit de riquesa humana. I, malgrat tot, encara que sigui evident que cada institució, cada entitat, ha de fixar els seus objectius i marcar les seves metes, crec que un dels objectius que hauria de ser compartit és el de facilitar l’accés a la cultura. La importància de la cultura rau en el fet que encara que agradi més o menys una representació cultural, aquesta és igualitària i sobrepassa qualsevol distinció merament econòmica. Malgrat tot, tothom sap i pot parlar de cultura; per contra, les polítiques culturals, els projectes, necessiten de tècnics i experts. I així com calen professionals, també és important que en la concurrència d’agents (institucions, organitzacions, entitats...) existeixi una bona comunicació per la qual s’afavoreixi la coordinació, la concurrència, la complementarietat, la pluralitat i la integració.

Ara que arrib al final d’aquesta exposició veig que no he parlat d’un concepte que d’alguna manera canvia la manera d’entendre la cultura en relació a l’individu i que la fa molt més propera a la feina del gestor, es tracta de la “vida cultural”. Aquest concepte traspua dinamisme, frescor, creativitat, relació, contacte...

En conclusió, ningú és imprescindible, ningú coneix millor l’entorn que aquell que el viu i el comprèn, ningú pot mostrar més que aquell que comparteix i participa. Gràcies, idò, a les persones que heu fet possible aquest seminari i gràcies als ponents per posar-nos al dia i permetre’ns estar amatents a tot el que envolta el món de la CULTURA.

Joaquim Salort Galmés