Reflexions d'Eva Riera Cortés

Aquestes reflexions es plantegen a partir de l'assistència al Seminari el Binomi Cultura i Cooperació organitzat per la Universitat de les Illes Balears (UIB) que ha tengut lloc entre els dies 17 i 19 de novembre de 2010 per videoconferència a les seus universitàries de Mallorca, Menorca i Eivissa.

“La globalització permet conèixer millor la diversitat”
Amb aquesta frase el Dr. en pedagogia Alfons Martinell va encetar el Seminari el Binomi Cultura i Cooperació. Aquest concepte forma part del principi de complexitat que es caracteritza per un desordre en les interrelacions culturals que no es poden controlar, donada la complexa xarxa, que es dóna per internet, de intervencions populars en la cultura. Abans les cultures humanes estaven aïllades, avui dia hi ha una gran mobilitat a nivell planetari on es produeix una transferència en els coneixements i de la informació tan ràpida i immediata com no s'havia donat en tota la història. S'està produint una interdependència entre països en la moda, l'oci, els gustos, les preferències, construint significacions culturals. Avui les persones tenen la llibertat d'escollir la identitat cultural de referència, excepte en contextos de fonamentalisme que significa una “identitat cultural defensiva” que no es permeable a trets culturals aliens als grups socials als quals representen. La mobilitat no es pot controlar conseqüentment es produeix una paradoxa: sembla que els individus tenguin més llibertat que mai a l'hora de triar els seus estils de vida, de construir la seva identitat a partir d'altres trets culturals assimilats; però la tendència de la globalització és a estandaritzar a simplificar tots els processos culturals, desapareixent aquells coneixements que no s'adapten a les noves necessitats i a la nova interpretació del món.

La transformació de les interrelacions socials i culturals que ha suposat internet ha permès arribar a un context on la dimensió local actua des de la perspectiva internacional i així també, qualsevol projecte internacional de caràcter cultural ha d'articular aquestes dues dimensions. En les relacions internacionals les identitats culturals són un element que s'ha de tenir en compte; així, conceptes com estat-nació; comunitats culturals-individus articulen la base de les relacions internacionals de intercanvi i cooperació culturals. Enfront a la crisi de l'estat-nació, on l'estat és massa gran per lo local i massa petit per lo global, apareix la identitat cultural on “l'altre” condiciona les relacions, com l'expressió de la cultura i des d'aquest punt de vista és un fet igualitari i aquest esdevé una característica de la cooperació internacional.

Així, la cooperació internacional espanyola actua des de l'àmbit bilateral i multilateral. Segons l'aticle 6 de la Ley 23/1998, de 7 de julio, de Cooperación Internacional para el Desarrollo hi ha dos marcs geogràfics en la cooperació internacional espanyola:
1.El marc bilateral: “Sin perjuicio del establecimiento de otras áreas territoriales según lo establecido en el artículo 5, se considerarán como áreas geográficas de actuación preferente a los países de Iberoamérica, los países árabes del norte de África y de Oriente Medio, así como aquellos otros de menor desarrollo con los que España mantenga especiales vínculos de carácter histórico o cultural”.
2.El marc multilateral: “España impulsará la coherencia de las políticas comunitarias, la progresiva construcción de la política de cooperación al desarrollo de la Unión Europea y contribuirá a su eficaz aplicación y ejecución, con especial atención a los países y áreas mencionadas en el apartado anterior”.
Por otra parte, España participará activamente en los Organismos internacionales de Cooperación para el Desarrollo de los que sea miembro, tanto financieros como no financieros, y colaborará en la consecución de sus objetivos adoptando las medidas que resulten más adecuadas.
Segons la UNESCO quan establim relacions culturals amb altres, ja no parlam de cultures sinó de “vida cultural” on els governs són facilitadors i garanteixen aquesta “vida cultural”que fomenta la cooperació. L'accés a la cultura ha de ser un dret de la ciutadania on no hi dialoguen les cultures sinó els seus representants. L'excepció cultural entès com a concepte de protecció ha quedat al marge de les polítiques internacionals. Des d'aquesta perspectiva la cooperació espanyola preveu com a prioritat sectorial de la seva actuació la cooperació cultural, concretament en la Ley 23/1998, de 7 de julio, de Cooperación Internacional para el Desarrollo, en l'article 7, en el seus apartats f i g, cita textualment:
f) Cultura, con especial incidencia en la defensa de los aspectos que definan la identidad cultural dirigida al desarrollo endógeno y los que favorezcan la promoción cultural y el libre acceso a equipamientos y servicios culturales de todos los sectores de la población potencialmente beneficiaria.
g) Desarrollo de la investigación científica y tecnológica y su aplicación a los proyectos de cooperación para el desarrollo.

El fet cultural, per tant no ha de ser un tema transversal en la cooperació sinó una temàtica d'intercanvi en sí mateixa on hi participen els governs però on els individus són els protagonistes i els representants de les cultures de les ètnies i dels grups socials que en són els beneficiaris. D'aquesta manera s'altera el sentit tradicional de la cooperació internacional que era el desenvolupament d'àrees geogràfiques concretes i dels seus habitants partint de criteris positivistes, on hi havia uns països desenvolupats que donaven i països en vies de desenvolupament que n'eren els beneficiaris de les actuacions. Avui dia la relació esdevé més igualitària i on tant els cooperants com els beneficiaris de les accions culturals esdevenen protagonistes actius d'una mena d'intercanvi cultural que anomenem “vida cultural” i que es manifesta arrel de la concreció del projecte que els uneix; és llavors quan s'articula un diàleg on la mundialització de la cultura es revela d'allò quotidià.
Com deia en Tulio Hernández: “Hay que hacer pedagogía de la alteridad” per evitar racismes, xenofòbies, etnocentrismes, prejudicis, estigmes... per evitar que aquestes patologies de la gestió de l'alteritat apareguin, és necessari fer divulgació sobre l'antropologia i la etnologia. Aquesta feina ha de formar part del discurs artístic. Contra la atoafirmació excloent com a noves formes de racisme però a la inversa, es necessita una educació multicultural. Així les polítiques culturals gobals internacionals van més enllà de tema bilateral o multilateral per a entrar en el tema de la producció i distribució de la cultura. Es fa cada cop més necessari establir unes polítiques nacionals amb acords multilaterals per atendre allò que els estats-nació no poden atendre, com per exemple: com sortir del “guetto” cultural a partir de formats educatius. Com deia Néstor García-Canclini: “la desconexión no garantiza para nada la diversidad”.
Eva Riera Cortés